El cronista nu

Durant un temps, Emmanuel Carrère va passar per una severa conversió religiosa, va anar a missa cada dia i va portar un diari sobre l’evangeli de sant Joan. Temps després va rebre l’encàrrec d’escriure un guió per a la televisió francesa sobre un tema gore: els morts vivents. Però no va associar el projecte amb el món zombi, sinó amb la resurrecció. En forma inesperada, va tornar als seus anys religiosos. Ja reconvertit a l’ateisme, es va preguntar com es forja la fe i per què perdura la història de Jesús. El resultat és El Regne.

Aquesta vegada no es concentra en Joan, favorit del messies, sinó en altres proselitistes: sant Pau i Lluc, el més narratiu dels evangelistes. Metge nascut a Macedònia, Lluc opera com un reporter; reuneix les peces d’un mosaic dispers a partir de múltiples declaracions i del testimoniatge d’un testimoni excepcional: Pau de Tars.

A Carrère l’apassiona la figura d’un cronista impacient, que s’entusiasma amb els detalls literaris i s’avorreix amb les disquisicions religioses: «Lluc no tenia en absolut una ment abstracta. Les discòrdies entre persones reals, amb nom propi, conegudes per ell, li interessaven […], però les grans evolucions teològiques no li importaven gens».

Notícies relacionades

L'evangeli segons Carrère

Emmanuel Carrère: «La conversió és un fet extrem i apassionant»

Curiosament, el que defineix  més bé l’actitud del mateix Carrère és a l’evangeli de Marc. Quan Judes troba Jesús a l’hort de Getsemaní, els deixebles que l’acompanyaven fugen, però un jove el segueix. És un noi d’uns 13 anys que vivia al lloc i que s’ha desvetllat espiant els conspiradors. Ha de dormir i fingeix fer-ho; la nit és calorosa; està nu, només cobert per un llençol. Quan Judes surt amb Jesús, s’aixeca, embolicat en el llençol. Els segueix a la muntanya de les Oliveres i veu les torxes dels botxins. No tanca els ulls fins que un guàrdia el descobreix. Marc narra l’escena: «Un jove el seguia, sense més roba que un llençol. El van atrapar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir nu».

No hi ha millor retrat del cronista: el tafaner que presencia la trama, esquiva el perill i fuig sense cap més pertinença que la seva pell.