L'Islam és el camí

Estem vivint a nivell global amb un sentiment de dol constant, amb una percepció d’inseguretat i de confusió i amb una situació conflictiva i caòtica. Això ens provoca patiments i un malestar que pot afectar la convivència. Des de la meva pluralitat identitària, lligada a l’hegemonia occidental, la dimensió amaziga, africana i mediterrània, i manifestada a través de la meva pertinença a la tradició musulmana, intento deixar clar que les dones continuen la lluita, la denúncia, la crida, els debats i els diàlegs sobre les llibertats, els drets, les discriminacions i les violències que pateixen. Així va quedar palès a la taula de debat Dones i religió: ¿un paper secundari?, que es va celebrar al Palau Macaya de l’Obra Social la Caixa i on quatre dones vam explicar els rols en les diferents tradicions monoteistes. 

En aquests moments la violència envers les dones es materialitza, especialment en les refugiades víctimes del terror, desemparades, desallotjades de la seva terra i de l’escalf de la seva llar; privades d’una compassió i mirada humana, dels seus drets bàsics i de la seva dignitat. Quan va sorgir i emergir l’islam, l’elit que exercia el dhulm va perdre poder, perquè el principi bàsic era la lluita contra aquesta injustícia social, caracteritzada per la desigualtat, l’explotació, la violència i l’esclavització. Avui els radicals fanàtics –els qui són també una elit que s’ha apropiat de l’islam i s’atorga el dret de parlar en nom de Déu a través de la instrumentalització– volen tornar a recuperar el domini i el poder, per legitimar les seves pràctiques, reduint la participació de les dones a l’espai privat, limitant la seva presència pública i esclavitzant-les. 

    Utilitzen discursos violents i interpretacions extremadament conservadores, congelades per la por, mutilades i privades de la jurisprudència, de la innovació i de la creativitat, que continuen tenint validesa perquè simplement continuen servint els interessos d’aquest sector que vol convertir l’islam en una doctrina política, i que ha elaborat un projecte en nom de la divinitat a la seva mida radical per justificar la seva existència, persistència i el seu terror. Un terror que es nodreix dels aspectes radicals de la modernitat occidental, amb la islamofòbia, les discriminacions envers els musulmans, les ocupacions, de l’imperialisme i de les seves invasions i dels seus apoderaments dels recursos dels altres, amb la complicitat dels corruptes locals. 

    Davant d’aquest panorama, les persones de tradició musulmana pateixen cada vegada un doble estigma. Per una banda, la crítica, l’assetjament, la mirada culpabilitzadora, la persecució i el control per part de la societat d’acollida d’elles o dels seus parents. I per l’altra, la dominació directa o indirecta de la línia conservadora radical i fanàtica, que perjudica a tothom i també especialment les dones. Potser no a totes, perquè hi ha dones que formen part i participen del projecte de la radicalitat i del terror però, tot i així, les considero víctimes del masclisme, de l’hegemonia patriarcal, de la frustració, la humiliació, la desvalorització, l’exclusió i la decepció. Em permeto dir-los que no deixin que la ràbia i el sentiment de la injustícia els absorbeixi i els desviïn del valor de la pau. Que no es deixin enganyar per justificar la tornada als temps de les barbàries racistes. Que no permetin que les utilitzin com a bocs expiatoris, ni com a mascotes del terrorisme i falses enemigues de la guerra de l’odi que ens venen per cridar l’atenció, lluny dels veritables culpables i dels problemes reals. Que es protegeixin contra els rentats de cervell amb aquelles tècniques modernes de control mental, perquè cometen atemptats contra la vida. Que no participin en aquesta obra de teatre dissenyada per distreure i dividir les masses a través del caos i del terror. Que sàpiguen que la colonització, l’imperialisme i el terrorisme utilitzat en nom de l’islam es retroalimenten mútuament i tenen projectes foscos i amb dimensions estratègiques per a l’explotació de la humanitat. I que no agafin aquest tren amb moltes capes de fum i vagons de miratge de les violències, perquè no és el nostre camí. No és el camí de l’islam, ni de cap religió realment humana, ni específicament de les dones. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les dones no volem que ningú ens defensi amb cap tipus de violència i, especialment, en nom de la nostra creença. El diàleg, la mediació, la reconciliació, la meditació, la paciència i la perseverança, l’estima i la pau són el nostre tren preferit; inspirat des de la saviesa i el saber femení, davant les violències i les barbàries. Sempre va ser així, perquè la nostra finalitat és salvaguardar la humanitat del caos i la desviació, amb un paper «no secundari» com se’ns ha atorgat en temps anteriors. 

Consultora i investigadora social.