Tot al catalanisme polític

Catalunya és d'esquerres. Els resultats de les eleccions d'aquest diumenge, demostren que la catalana és una societat principalment socialdemòcrata. El canvi de cromos entre els principals partits que han construït l'edifici democràtic català per altres formacions, algunes noves i altres amb molta història, obre una nova finestra de futur. I la concentració dels partits d'esquerres desacomplexats en les primeres posicions, relegant al centre-dreta ia la dreta a la residualitat, posa sobre la taula una deficiència de la governabilitat catalana dels darrers anys: la ciutadania no ha percebut polítiques socials clares i potents . El resultat de diumenge, demostra les debilitats comunicatives de Convergència per acabar d'ampliar la base social de l'independentisme. Parlar a l'uníson només del "procés" no ha estat efectiu.

El catalanisme polític, un cop més, tindrà el poder espanyol a les mans. Un catalanisme polític diferent al de Miquel Roca Junyent o Josep Antoni Duran Lleida i Convergència i Unió. La suma d'En Comú Podem, Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, podria fer pujar al govern a un PSOE que al costat de Podem hauria de fer moltes cessions. Algunes de mesures socials més dràstiques i regeneració contra la corrupció, però si alguna cosa té en comú el catalanisme polític del 2015 és la necessitat de votar. La consulta és innegociable. Reconèixer la singularitat de Catalunya, contra la qual tantes vegades ha xocat Pedro Sánchez.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les properes setmanes seran apassionants. La cultura del pacte s'haurà d'instal·lar en un estat acostumat a les majories. El diàleg, els compromisos, la fermesa i la paciència seran claus per garantir una política de grans coalicions. I si no és possible, a la primavera ens veurem de nou a les urnes. No donin res per segur. Un país que premia amb tenir la prioritat de formar govern, al partit amb més casos de corrupció de la història i les retallades socials i de drets, és imprevisible. L'il·lògic es converteix en normal. El malestar als carrers, es tradueix en conformisme a les urnes. O resignació. O desconeixement fruit de la manipulació.

En definitiva, vista la situació aquest serà el meu últim article parlant directament de política. M'he perdut i no entenc res. Les enquestes i els sondejos han fallat, alguns noms il·lustres de la política nacional com Duran Lleida, Madina, Maroto, Llorens o Maldonado abandonen les institucions i Espanya guanya la batalla al bipartidisme però perd una capacitat enorme d'estabilitat, en un moment de gran necessitat