Les conseqüències del 20-D
Les coalicions arriben a Espanya
Els governs multipartidistes no tenen per què ser necessàriament més febles o inestables
L'endimoniat escenari obert amb l'ocàs del bipartidisme i la irrupció de noves forces emergents demana acords de coalició a Espanya per primer cop des de l'adveniment de la democràcia. La governabilitat després del 20-S passa per la formació d'un govern multipartidista, més o menys explícit, després que el sufragi hagi determinat que el guanyador dels comicis amb minoria (PP) o bé necessita un pacte estable amb el PSOE o el seu suport a investir Mariano Rajoy a canvi de contrapartides programàtiques com la reforma constitucional o d'altres. També poden obrir-se altres escenaris més improbables: la entronització d'un candidat socialista amb el suport de Ciutadans i Podemos, un govern plural d'esquerres estatals i perifèriques de tot signe...
Constatat això, cal dir que la immerescuda mala fama associada a aquest fenomen polític no té en compte l'enorme casuística experimentada en l'arena política autonòmica i local. Considerats en conjunt, més d'un 50% dels governs en ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes han estat de coalició, sense anar més lluny a Catalunya. Anant més enrere, les coalicions es van donar durant la Segona República amb la Conjunción Republicano-Socialista, o entre el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José María Gil Robles, o amb el Frente Popular. A Catalunya, en el mateix període, es va donar el pacte entre ERC i els socialistes de la USC, precedent dels successius governs de concentració durant la guerra civil, amb presència de republicans, anarquistes i comunistes.
En el context europeu, després de la segona guerra mundial, la pràctica coalicional ha estat moneda corrent, com demostra el fet que dels 218 gabinets existents en 12 democràcies europees entre el 1945 i el 1987, al voltant d'un 85% van ser de coalició. Molts països han disposat quasi invariablement de governs de coalició, cas d'Alemanya, Bèlgica o Itàlia. En d'altres, com Dinamarca, Irlanda, Noruega o Suècia, aquest tipus de govern s'han anat alternant amb governs monocolor.
En els darrers anys del segle passat, la centralitat dels acords plurals ha augmentat a mesura que els països de l'est europeu es democratitzaven. Durant el quinquenni 1990-1995, un 75% dels governs europeus eren de matriu multipartidista, és a dir, de coalició explícita o positiva. En aquest mateix període, van ser formats 91 gabinets en 31 països europeus, dels quals 19 eren unipartidistes (21%), però de coalició implícita; 68 amb diversos partits coalitzats (75%). Més recentment, les grans coalicions a Alemanya entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates, o entre conservadors i liberals al Regne Unit en són una bona mostra. En l'actualitat, 24 dels 28 Estats de la Unió Europea disposen de governs de coalició.
A partir d'aquesta realitat incontestable, avui assumim científicament que els governs de coalició no són necessàriament febles ni inestables, una falsa idea propagada després del col·lapse històric de la República alemanya de Weimar, de la IV República francesa o de l'extrema precarietat d'alguns governs italians de la immediata postguerra. Les recerques empíriques i els models teòrics que manegem demostren, per contra, que els governs de coalició (i en molts casos en minoria) són una resposta més aviat equilibrada: de mitjana els governs europeus, en la segona meitat del segle passat, van estar compostos per 2,4 partits. Quant a la taxa de supervivència, s'estima que van durar, més enllà del mandat legal, una mitjana de 50,9 mesos, i les grans coalicions, 48,7.
A partir d'ara, en absència d'una teoria general sobre les preferències i el comportament dels líders polítics, caldrà estar atents a factors ambientals que depassen el control dels actors polítics: el rol dels mitjans de comunicació, dels agents socials o les reaccions dels governs europeus. Caldrà avaluar, a més, les conseqüències dels eventuals acords a l'interior dels partits, en especial la distribució del poder (el repartiment de carteres, la distribució del pressupost) o l'estructura de la coalició (els instruments de coordinació intergovernamental). Això acostuma a generar inevitables tensions al principi. En contrapartida, una coalició minimitzarà la corrupció des de la vigilància mútua dels socis i contribuirà a acabar amb el plasma i l'opacitat i, sobretot, amb l'ordeno y mando tan característic de la política espanyola. En suma, cal que els electors espanyols es vagin acostumant al diàleg i la negociació i aparquin la polarització extrema dels darrers temps.
