Anàlisi
El dret al gènere en la infància transsexual
A la memòria d'Alan.
«¡És un nen!». Aquestes paraules, breus i familiars, pronunciades per un professional de la medicina davant una ecografia, produeixen la idea que aquell «nen» ho serà per sempre. I ho és simplement perquè els seus genitals s'acomoden a les normes que conformen el binarisme (home-dona) en què estem instal·lats. S'és home i s'és dona biològicament predeterminats i socialment manifestats. Tot aquell que no encaixi en una de les dues columnes de la societat serà sotmès als consegüents càstig i correcció. Per això les persones intersexuals (abans denominades hermafrodites) són sotmeses a dolorosos processos quirúrgics als quals hem d'anomenar «mutilacions» (les Nacions Unides ho fan des del 2013). Per això les persones transsexuals són patologitzades per poder acomodar la seva documentació administrativa al sexe sentit. I en aquesta realitat els menors transsexuals són el col·lectiu LGTBI més vulnerable i que més violència (individual i institucional) pateix, juntament amb els menors intersexuals.
«És un joc, ja l'hi passarà». Aquesta és, en moltes ocasions, la sentència emesa davant el cas d'un menor transsexual. Perquè és un menor, i com a tal, la seva veu queda lapidada davant un sistema binari i adultocèntric. Exclosos de la sanitat pública. Exclosos del sistema jurídic. Les persones trans menors d'edat en el nostre Estat es troben en uns infernals llimbs. I això malgrat la recent llei 26/2015 (que modifica el sistema de protecció del menor), que reconeix com a principi rector dels poders públics «el lliure desenvolupament de la seva personalitat d'acord amb la seva orientació i identitat sexual».
La llei espanyola 3/2007, que permet la «rectificació» registral del nom i el sexe al DNI (previ diagnòstic de disfòria de gènere i després de dos anys de tractament hormonal, amb els riscos que comporta: esterilització, cardiopaties, càncer), no permet la seva aplicació als menors (tampoc als estrangers i a les persones sense «capacitat suficient»). Un menor ha d'anar a la via judicial, costosa emocionalment i econòmicament, per canviar el seu nom. Perquè la identitat sembla que només és patrimoni que s'adquireix al complir 18 anys.
La sanitat pública, aparentment universal, fa que el capritx de néixer en un lloc o un altre permeti accedir a millores en la vida. És així que, exclosa la cirurgia en menors trans (i de les UTIG -Unitat de Tractament d'Identitat de Gènere-: espais en què es donen pràctiques poc respectuoses amb els drets humans), els bloquejadors hormonals (per endarrerir l'aparició de caràcters sexuals secundaris) siguin legals en unes comunitats autònomes i il·legals en altres.
Notícies relacionadesHem de ser conscients que la identitat és un continu que es construeix al llarg de la vida. No podem mantenir-nos en la perillosa idea de l'existència d'un sistema tancat, com si el gènere i el sexe fossin una cosa natural, universal i ahistòrica. Si del que es tracta és de propiciar les condicions de possibilitat de vides vivibles (que valguin la pena ser viscudes), la sostenibilitat de la vida ha de situar-se en el centre. Per això es fa urgent un canvi constitucional que reconegui el dret a l'autodeterminació de les persones, independentment de la seva edat o nacionalitat, prèvia despatologització de la transsexualitat (i de la intersexualitat).
Però no només s'ha d'apostar per l'estratègia de la reforma jurídica basada en el reconeixement, ja que per mitjà de la inclusió i l'assimilació es produeix una estratègia de segrest de la resistència: la violència s'entén merament individual i no estructural, i per això el racisme, l'homofòbia, el sexisme, la transfòbia, la interfòbia o el capacitisme es mantenen intactes en el marc de l'aparell administratiu (hospitals, col·legis, sistema fiscal, registre civil, sistema penitenciari, llars d'acollida, empreses, transport…). És necessari desmantellar el sistema de violència d'Estat que pateixen les persones transsexuals. El nostre futur, present per als menors, està en joc.
