L'ús sistemàtic de la violència
Del terror i els seus orígens
La república francesa va néixer amb el terrorisme ideològic de Robespierre en favor d'una regeneració
La frase víctimes de França té una doble accepció. En primer lloc, al sentir-la després dels atemptats de París entenem que es refereix a les persones ferides o assassinades i als seus familiars i amics. A tots aquells que aleatòriament, tal com exerceix el terror, van veure truncada la seva vida pel fanatisme i la crueltat que l'acompanya. D'aquestes víctimes, premsa i mitjans en general se n'han ocupat exhaustivament.
Però la frase té una segona accepció; a saber: víctimes de França en sentit literal, és a dir, de França com a nació i com a història. I és que, no ho oblidem, el terror té un origen gal. No la crueltat, no el fanatisme, no la guerra, que abunden des de temps immemorials. Parlo del terror com a arma ideològica, com a instrument per imposar un credo polític.
No és que ho digui jo. Em baso en l'opinió d'un respectat acadèmic, estudiós del terrorisme suïcida, Scott Atran, que apunta a Maximilien de Robespierre com a fundador de la prolífica saga de terroristes de tota mena que han mirat de crear un home nou de la mà d'una pretesa regeneració política i moral. Atran escriu, en un brillant article publicat a Science: «El terror com a ús sistemàtic de la violència va ser codificat per Robespierre durant la Revolució francesa». A continuació, Atran cita un dels textos més coneguts del revolucionari francès: «El terror és una emanació de la virtut que proporciona una justícia immediata, inflexible com a conseqüència de l'aplicació del principi general de la democràcia a les necessitats més peremptòries del nostre país». No us ho perdeu: el text en qüestió procedeix d'una conferència davant la Convenció Nacional titulada Principes de morale politique (¡quins pebrots!).
Recordi el lector que durant el període de terror liderat per Robespierre, desenes de milers de francesos van perdre la vida a la guillotina jacobina amb la interessada ajuda d'un jove militar que estava cridat a desplegar la il·lustració i les així anomenades llibertats republicanes per tot el continent europeu; em refereixo naturalment a Napoleó Bonaparte. Des d'aleshores el terror ideològic (Lenin, Bakunin, Stalin, Pol Pot) justifica l'assassinat polític i les purgues massives. A més a més, el jacobinisme homogeneïtzador va impregnar les polítiques de moltes dretes europees i de no poques esquerres, incloent-hi l'espanyola, que amb penes i treballs miren de desembarassar-se del llast centralista. És significatiu que socialisme i comunisme hagin abjurat dels postulats marxistes-leninistes però encara m'hauria semblat millor que haguessin abjurat primer dels seus postulats jacobins.
Però tornem a la qüestió: les víctimes franceses. ¿En quin sentit ho poden haver sigut del terrorisme ideològic que va crear la seva pròpia república? Total, dos segles i mig tampoc és tant de temps. I és que, amb tot el que s'ha vist, les revolucions no solen deixar gaire bona herència i acaben no sent tals. Es comença per canviar el nom dels mesos de l'any i s'acaba amb un imperi de curta trajectòria i finalment una restauració. Per més que França es reclami dels valors republicans, les aparicions recents i, en general, les actituds del president Hollande s'assemblen més a les d'un monarca solar que a les d'un líder socialista. Francament, prefereixo les vies anglesa o nòrdica cap a la democràcia per monàrquiques que siguin.
Notícies relacionadesTota acció comporta una reacció. Tota acció violenta comporta una reacció violenta. Així ens parla la saviesa dels segles. Molts polítics, desgraciadament, no creuen en l'efecte bumerang de les seves iniciatives ni preveuen els retorns implacables. Però hi són, i marquen fites notables en la història. I no em refereixo únicament a l'herència de Robespierre, sinó també al retorn de la violència colonial, al que va seguir a l'interessat error de la guerra de l'Iraq o les conseqüències de la hipocresia política de les potències occidentals que armen tots els exèrcits de l'Orient Mitjà i que sustenten l'autocràtic règim saudita.
Deia Cioran que el temps sempre ens fa veure el costat positiu de les catàstrofes, sentència que encara que podria interpretar-se com a hereva del més pur cinisme (no del de Diògenes, sinó del dolent), té un fons de saviesa bíblica. El que té de positiu la tragèdia d'aquells que van perdre la vida a París és que la seva mort ens obliga a una profunda reflexió sobre les nostres maneres de fer política, les passades i les futures. El mínim que els devem a tots aquells que van perdre la vida a mans de la barbàrie és repensar-nos com a civilització. I per a això no és imprescindible, i probablement tampoc necessari, sembrar de més bombes i més morts els erms camps i les arruïnades ciutats sirianes. Catedràtic de Cirurgia (UAB).
