El candidat viral

Bufó del capitalisme tardà, Donald Trump és un multimilionari que té com a actiu principal el capritx: convençut que el planeta està en venda, no contractarà mai un perruquer que valgui la pena. En la seva estranya bíblia d'autoajuda, TRUMP: The art of the deal, encomia el valor publicitari de l'extravagància. Quan algú arriba a una reunió, es fixa en la persona més rara. El mateix s'aplica a la premsa: el que és peculiar és notícia: «Parlin de mi, encara que sigui bé». Per Trump, tota publicitat és una bona publicitat; en temps de xarxes socials, el seu impacte viral resulta incontenible.

Guy Debord va parlar de la «societat de l'espectacle» com un món on les representacions substitueixen les realitats i els simulacres els fets. Seria desitjable viure en un àmbit circense on les figures públiques haguessin d'esforçar-se al màxim a ser notades, però habitem en una època del tedi on Trump pot ser la persona més notòria en un debat.

Des de fa cinc mesos recorre els Estats Units amb una tràgica notícia, «El somni americà s'ha acabat», mentre reparteix insults als seus contrincants. La cortesia no té valor en el seu mercat. Sobre la precandidata demòcrata Hillary Clinton va dir: «¿Com pot ser satisfactòria per a un país si no ha pogut satisfer el seu marit?». Un altre dels seus llibres de superació personal porta el mòdic títol de Pensa en gran i clava cops de colze en els negocis i en la vida.

El precandidat republicà sembla inscriure's en la tradició del pistoler amb una llegenda que augmenta amb les seves víctimes. Davant el descrèdit dels polítics convencionals, encarna un doble ideal: és un triomfador en un país que rendeix homenatge als diners i un grosser que tracta els polítics com es mereixen. Portaveu d'una injuriosa utopia monetària, suggereix que si els bitllets qualifiquessin els seus usuaris, parlarien com ell.

La seva gestió econòmica està lluny de ser impecable, però el tancament dels seus casinos, la venda de drets per organitzar el concurs de Miss Univers i els seus alts i baixos immobiliaris queden esborrats pel seu exhibicionisme. La fortuna de Trump és com els seus cabells: existeix per ser notada. Tenir més de tres mil milions de dòlars no és poca cosa, però ell els té per celebrar-se a si mateix amb narcisisme empresarial: surt de la Trump Tower a Nova York per prendre el Trump jet rumb al Trump Ocean Club a Panamà.

Els diners patrocinen deliris i un dels més peculiars és l'ego de l'empresari nascut el 1946, a Queens, Nova York. La seva avidesa sintonitza amb la dels mitjans de comunicació; és el perfecte amfitrió de programes sobre la supervivència del més apte en la jungla de l'economia. El 1987, Michael Douglas va encarnar el despietat Gordon Gekko a la pel·lícula Wall Street, dirigida per Oliver Stone. El lema d'aquell especulador era: Greed is good (L'avarícia és bona). El capitalisme ha passat de l'ètica protestant estudiada per Max Weber a la més descarada competitivitat, de la qual Trump és emblema (per si algú dubta dels seus valors, les portes dels seus edificis tenen marc d'or).

Faraó de l'edat mediàtica, Trump aconsegueix que les inauguracions de les seves piràmides en condomini tinguin màxima cobertura. Quan va aparèixer com a personatge a Los Simpson, va oferir un espectacle redundant: en la vida real ja era una caricatura.

El visionari i paranoic Philip K. Dick temia i admirava l'originalitat de Gaddafi, capaç d'anar a la guerra vestit com a ballarí de discoteca. Trump pertany a aquest rang de fantotxes de la política, i això vol dir que l'hem de prendre molt seriosament. La principal lliçó dels delirants és que poden complir els seus objectius.

El nucli dur de la seva proposta és el nacionalisme, limitació humana que semblaria superada en temps de globalització, però que ha trobat diverses formes de ressorgir en el nou mil·lenni. En nom de l'arrelament a les arrels, el nacionalisme menysprea l'altre i disfressa l'exclusió de causa popular.

Trump ha trobat els seus adversaris en els hispans i els musulmans. El seu discurs racista contravé la història d'un país d'immigrants com són els EUA. Curiosament, això encara el fa més atractiu per als seus feligresos: el nacionalisme no vol mai aquest país; vol un altre país.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La meta de Trump consisteix a governar una nació conjectural que ja existeix sota la seva mata de cabells. ¿Fins on arribarà? L'interès que desperta no ha disminuït. ¿És seguit per morbo, temor o admiració?

Habitem la infància de l'era digital. Sabem que alguna cosa es reprodueix, però n'ignorem les raons. L'hàbitat perfecte per a un virus polític.