Imprescindibles

Vivim uns moments d'una complexitat política com mai havíem vist ni viscut. Malgrat l'atzucac que vivim a Catalunya i el trauma que pateix el sobiranisme ara mateix, no em resisteixo a deixar de fer una anàlisi de les darreres eleccions a Espanya que han comportat un escenari d'una inestabilitat sense precedents. La cultura política espanyola no és una cultura basada en el pacte i el consens. Probablement es va fer un esforç important a la transició però sempre ha governat un dels dos grans partits espanyols, tot sovint en solitari, i de vegades amb crosses que els permetien anar consumint legislatures sense gaires complicacions. No hi ha en cap cas cultura del pacte, ni tampoc s'ha conreat. No calia.

I si Espanya té inestabilitat, Catalunya, ara mateix, dues tasses. El país, que tenia l'oportunitat de posar fil a l'agulla al procés que el podia dur cap a la independència, de moment es queda allà on era, en la inestabilitat institucionalitzada. La majoria independentista de 72 diputats al Parlament no ha sigut capaç de trobar la fórmula per investir un president, per formar govern i per tirar endavant un ambiciós full de ruta.

Tanmateix, i per a aquells que tenen una visió pessimista sobre la situació actual deguda als darrers esdeveniments, és bo recordar que les eleccions a Corts han aportat noves dades en clau catalana. La primera, aquí guanyen sobradament les forces que estan pel dret a decidir. La segona, aquí hi ha una sensibilitat social, de canvi de formes i d'evolució d'idees en la política que esdevé un altre motor de mobilització molt important. I això no és patrimoni exclusiu d'una determinada força, per sort també és transversal. La tercera, l'independentisme continua estant fort, malgrat els intents de minimitzar els resultats que es van treure, tot i que és cert que ha reculat i que estratègicament, en la seva globalitat, continua desconcertant els seus electors, sobretot després de la decisió presa per la CUP.

El que ve a partir d'ara és prou eloqüent. Seguim tenint un repte immens al davant. No hi ha govern ni aquí, ni allà. Catalunya tenia una oportunitat d'or a partir de la feblesa institucional de l'estat espanyol. Però, és clar, gestionar-ho requeria una maduresa política immensa, de molts sacrificis, i alhora d'una estratègia molt ben pensada. Per desgràcia, les complicitats que van permetre arribar primer al 9-N i després al 27-S, que eren de tota mena i transversals, han saltat pels aires. A partir d'ara caldran arguments molt ben travats, que convencin i que aportin dosis reals d'il·lusió de cara al futur. Aquests arguments existeixen, i s'han d'explicar d'una manera clara, i no tan sols en clau política. Només així s'eixamplarà a dreta i esquerra l'espectre del sobiranisme. Caldran, finalment, grans gestos de generositat, la qual cosa, i pel que s'ha vist, és tan poc habitual en la vella, com en la nova política.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És evident també que malgrat la fortalesa de les opcions independentistes s'ha de fer una profunda reflexió de cara al futur per part del sobiranisme, tant del polític com també del cívic. D'entrada cal saber on han anat a parar els vots que s'han perdut pel camí des del 27-S fins ara. Una part a l'abstenció, per descomptat, i més per cansament que no pas per consigna. Una altra part, i prou significativa que ha volgut creure que l'opció del referèndum encara és una possibilitat real i ha volgut fer, un altre cop, un vot de confiança, l'enèsim, a una idea que a Catalunya és tan ben vista com mal vista a Espanya. El resultat del 20-D, amanit amb la decisió de la CUP, ha de fer tocar de peus a terra el sobiranisme, en la seva globalitat. Aquest és un dels reptes principals i més urgents dels partits avui, connectar amb la realitat, saber tocar de peus a terra.

I amb tot això, encara una altra reflexió. El procés que segueix el país en aquests moments és d'una transversalitat sociològica mai vista. Des de treballadors i classes populars fins a gent benestant, amb un protagonisme molt important de les classes mitjanes. O sigui, el país real, la gent. Renunciar a aquesta transversalitat seria la mort definitiva del procés. I és que en el fons el gran protagonista d'una de les revolucions més importants del segle XXI al món no són els revolucionaris amb pedigrí, és, senzillament, la gent. I potser encara no hem entès que per guanyar-la, tothom, sense excepcions, és imprescindible. Toca canviar el tòpic: ¿ningú és imprescindible? Avui, per sentit comú, tothom és imprescindible, encara que això, per desgràcia, la política, la nova i la vella, ho contradiu cada dia. Expresident del Parlament.