Atrevir-se a pactar

S'ha abominat molt a Espanya del bipartidisme en els últims temps. La seva esperada implosió -confirmada en bona mesura el 20-D- augurava, segons l'opinió de bastants, una nova època de pactes i consensos plurals. Els resultats electorals menys concloents donarien pas -com és comú en altres països europeus- a un període en què els partits es veurien impel·lits a negociar i arribar a acords. No obstant, només vuit dies després del diumenge electoral un dels barons socialistes anticipava ja amb tota naturalitat, com a escenari més probable, unes noves eleccions. Molts s'han sumat després a aquest pronòstic. Res d'estrany si tenim en compte que des del matí següent als comicis el discurs de gairebé tots, en lloc d'avançar propostes per a una eventual negociació, consistia a disparar-se a mata-degolla una bateria d'exclusions i línies ver­melles.

Els Que no compartíem tant entusiasme pels suposats efectes benèfics de la fragmentació política no estem molt sorpresos. Era una mica ingenu pensar que l'aritmètica electoral crearia, per si mateixa, un incentiu suficient per als pactes. Seria assumir, d'entrada, que el contingut i el to del debat polític poden canviar de la nit al dia. I no és fàcil, com s'està veient, transitar des d'una campanya aspra i maniquea, basada en antinòmies elementals, disjuntives binàries i apel·lacions al que és essencial, en un escenari en què les inèrcies dels partits es reorienten cap a l'acord. Més difícil encara si aquests trets de la campanya responen, en realitat, a atributs profunds de la cultura política que s'expressen en les nostres maneres habituals de deliberar i fins i tot en la mateixa configuració de la nostra esfera pública.

La permanent exhibició (un freudià l'anomenaria narcisista) de les discrepàncies polítiques -des de l'herència rebuda fins a l'austericidi, passant per les dialèctiques nou/vell o a dalt/a baix, les emfàtiques promeses de derogació de lleis, les apel·lacions essencialistes a la unitat del país o les simètriques desqualificacions per la corrupció- ha caracteritzat el debat públic de l'Espanya en crisi. A penes ha quedat lloc per a propostes formulades en positiu que ens permetin ara reconèixer alguns espais per a l'acord. Com diu en el seu últim llibre Daniel Innerarity, el desacord en política gaudeix d'un prestigi exagerat i, a més, la indignació ho ha deixat tot ple de llocs comuns. Curiosament, com més es redueix l'univers del que les ideologies poden portar dels principis a la pràctica, amb més ímpetu es gesticula per presumir del contrari.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Al nostre país, aquesta exteriorització del desacord té la seva millor tribuna en les tertúlies radiades i televisades, convertides -en expressió de Víctor Lapuente- en «sanedrins sacerdotals» en què la seva retòrica grandiloqüent i superficial ha anat guanyant un espai dominant en el debat públic. La política-espectacle s'alimenta del combat i no de l'acord. I és curiós constatar com aquesta lògica combativa va evolucionant i adaptant-se al context. Si abans de les eleccions la confrontació es nodria de proclames de principis i de denúncies altisonants, després del 20-D tertulians de tot pelatge, com transmutats en experts en teoria de jocs i rational choice, dediquen les seves opinions a l'elucubració tàctica, la conveniència partidària, les repercussions internes dels pactes en els partits i els càlculs d'impacte en les clienteles. Mai com aquestes setmanes s'està parlant tant de micropolítica i tan poc de polítiques. I són justament les polítiques, millor com més concretes i assentades al terreny, les que haurien d'aflorar en les negociacions, nodrir les transaccions, allunyar o acostar posicions i fer, o no, possibles els acords.

No sabent fer bé cap altra cosa que el que han fet fins ara -és a dir, moure's entre l'exageració de la discrepància i la tàctica electoral-, els partits es veuen abocats a un joc nou que no dominen. Citant Avishai Margalit, suggereix Innerarity que comencem a valorar-los no pels seus ideals sinó pels seus compromisos; pel que estan disposats a acceptar com a suficient, com a segona millor opció. Perquè -afegeix- en el fons els desacords són més conservadors que els acords. És un bon consell. En temps com aquests, que exigeixen reformes, s'ha d'explorar amb ambició i valentia les vies de l'acord. Farien bé els nostres polítics de buscar aquests plans B que facin possible entendre's, perquè la repetició electoral voldria dir que han fet malament la seva feina. Desentendre's ara de la governabilitat del país seria una irresponsabilitat imputable a tots, per la qual abans o després els passaríem factura. O els l'hauríem de passar.