Sense Mas, el procés s'accelera

El procés sobiranista català torna a vorejar el precipici, amb un acord forçat per les circumstàncies a l'últim minut. Junts pel Sí i la CUP van acordar la renúncia d'Artur Mas a la presidència, la designació de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, com a nou candidat, i el compromís de la CUP de garantir la governabilitat en la legislatura (de forma significativament imprecisa).

No obstant, en aquesta ocasió els costos del desenllaç i les implicacions que tindrà per a la política catalana i espanyola eleven la incertesa política dels pròxims mesos a un nivell màxim. El procés es radicalitza i comença a passar factura a alguns dels seus impulsors.

S'inicia una legislatura amb una majoria parlamentària precària, amb un president que no aspirava a ser-ho i amb una coalició de govern -en minoria- que té com a únic programa de govern la ruptura institucional. Només els benèvols podrien considerar-ho propi d'una escena política belga.

Un acord plausible però incert

L'inesperat gir que va prendre la negociació per desencallar l'acord n'ha sorprès molts, no tant perquè l'acord assolit no fos un escenari plausible (els resultats del 27-S deixaven la presidència de Mas en l'aire), sinó per la forma com s'ha materialitzat.

La sortida forçada de Mas significa una esmena al discurs que el fins ara president, el seu partit i la seva candidatura han estat plantejant els últims tres mesos. El principal argument sostenia que Mas representava la garantia de credibilitat per a un procés que genera cada vegada més dubtes dins i fora. Com va plantejar un corresponsal estranger a la roda de premsa, la sortida de Mas no beneficiarà la prou deteriorada imatge internacional del sobiranisme català. Mas no el va desmentir.

Per un altre costat, l'acord assolit és massa imprecís per garantir-ne el compliment i planteja costos asimètrics per als seus participants. Mentre que la coalició majoritària assumeix la renúncia de Mas (punt 3), la resta de punts estan dirigits a encotillar el comportament de la CUP en el seu vot parlamentari (punt 1), en la seva organització (punt 2) i en el seu discurs (4), fins i tot forçant relleus entre els seus diputats (punt 5). Un acord inèdit.

En canvi, el text no inclou cap compromís de govern ni referències programàtiques que justifiquin aquestes limitacions per a la CUP, ni té implicacions per a la dinàmica interna de Junts pel Sí. Tot això pot significar un cost excessiu per a la CUP: si bé ha aconseguit apartar Mas del Govern, ho fa en detriment de supeditar el seu paper durant la resta de la legislatura. A mesura que passin les setmanes, les pressions per saltar-se l'acord seran més grans.

CDC torna a guanyar temps a ERC

La racionalitat de l'acord assolit té molt més a veure amb la competició de fons que s'està disputant en l'espai electoral nacionalista entre CDC i ERC des de fa 15 anys (com ja hem argumentat aquí).

En els últims tres anys, aquesta competició ha girat al voltant de qui capitanejava el procés sobiranista, en què CDC ha mantingut les regnes del Govern. No obstant, el desgast generat per l'acció de govern dels últims cinc anys, i l'acumulació d'evidències sobre corrupció política (sobretot des de l'eclosió del cas Pujol el 2014), han enfonsat les perspectives electorals de CDC. Des d'aquesta perspectiva, l'objectiu de CDC és conduir en paral·lel la seva refundació i la mateixa evolució del procés sobiranista, per tractar de capitalitzar la reconfiguració de l'electorat català.

En aquest context, l'avantatge electoral d'ERC –allunyada del Govern des del 2010 i més creïble en la defensa de la independència- no només augurava una possible derrota de CDC en les pròximes eleccions, sinó que obria la possibilitat d'una alternança en el Govern.

La renúncia de Mas només s'explica per l'elevada credibilitat que impliquen aquests dos pronòstics: derrota electoral i alternança de govern. El que queda per conèixer és si la decisió final prové de Mas o li ha sigut imposada pels seus propis dirigents. El nerviosisme del president per explicar la decisió dissabte a la tarda, amb algunes afirmacions que segurament hauria rectificat de seguida, mostra fins a quin punt les circumstàncies han forçat un desenllaç indesitjable. Mas perd la presidència, una vegada més (com ja va passar davant Maragall i Montilla), però es queda al capdavant del partit, per tractar de liderar la refundació.

En canvi, ERC –que aparentment ha sigut el partit que més esforç ha realitzat a l'últim moment per evitar les eleccions- perd l'oportunitat a curt termini de superar CDC i assumeix un elevat risc, perquè haurà d'entrar en el Govern i potser assumir un paper dirigent.

Un Govern de confrontació amb una presidència feble

L'elecció d'un nou president obre un període inèdit en la governabilitat catalana. El nou Govern de coalició no tindrà el líder del principal partit a l'Executiu. I el cap del Govern serà algú amb poc pes dins del partit, i un desconegut per a gran part de l'electorat a Catalunya. Carles Puigdemont només té experiència en una carrera política local, originada a les joventuts del partit i provinent dels sectors més genuïnament independentistes. El seu perfil li permetrà connectar molt bé amb l'electorat més procliu al procés sobiranista, però també li restarà representativitat davant la resta de la ciutadania. No és la primera vegada en la història dels governs de coalició que a la presidència hi arriba un candidat secundari en l'últim moment. Però accedir a la presidència del Govern per la porta del darrere sol ser una font de debilitat permanent.

Les restriccions per al seu lideratge a l'Executiu provindran des del partit i des de dins del mateix Govern. Per un costat, el seu paper en la refundació de CDC pot generar-li tensions amb Mas, que imposarà la seva preeminència, i altres aspirants a succeir-lo. El perfil d'altres consellers del partit definiran el tipus de relacions que s'establiran entre partit i Govern. Per un altre costat, si es confirmessin els plans inicialment previstos per a la composició de l'Executiu, el lideratge polític del Govern també recaurà en Oriol Junqueras i alguns altres consellers. Les tensions CDC-ERC es traslladaran així al Govern.

Amb aquests elements, aquest Govern estarà abocat a la confrontació institucional abans que a la governació de les polítiques i el seu programa buscarà el xoc amb les institucions de l'Estat. Amb una majoria precària, la seva agenda legislativa se centrarà en la implementació de la declaració sobiranista de novembre. Caldrà veure com reaccionarà quan les dificultats financeres, les pressions externes, l'agenda judicial i els inevitables imprevistos polítics de la legislatura comencin a pressionar l'acció del Govern. Els mateixos partits s'han marcat un límit de 18 mesos, i és possible que el compleixin, sobretot si –paradoxalment- les circumstàncies es compliquen.

Les implicacions per a la política espanyola

No és estrany que una de les primeres reaccions davant l'anunci de l'acord provingués des de la Moncloa, reclamant un acord a Madrid per a un Govern fort. És clar que la radicalització a Barcelona redueix el marge per a la ja per si mateix inversemblant aliança d'esquerres. I generarà més dificultats internes per a Pedro Sánchez, davant l'assetjament dels barons amb un discurs nacional més fort.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però la debilitat de Mas també és la de Rajoy. Encara que menys amenaçat pels seus adversaris electorals, la supervivència de Rajoy dependrà de la fermesa en la negociació per part del PSOE i Ciutadans. Si el PP tingués dubtes sobre la conveniència d'unes eleccions anticipades, Rajoy tindria menys opcions per representar el consens necessari per a un Govern de concentració forçat per la situació catalana.

No obstant, les conseqüències de l'acord a Catalunya aniran molt més enllà de la Moncloa. Els paràmetres han canviat. Fins ara la política espanyola ha focalitzat la seva crítica contra l'independentisme en la figura d'Artur Mas. Ara comprovarà que un Mas debilitat i apartat del Govern significarà més precarietat en el procés sobiranista, però també més radicalització i imprevisibilitat. Ara sí que arriba el xoc de trens.