'London boy'
La primera vegada que vaig sentir David Bowie va ser gràcies a la quarta entrega de la sèrie 'Historia de la música Rock'. Es tractava d’una col·lecció de discos, acompanyats d’un fascicle, que el meu germà i jo -una setmana cadascun- compràvem al quiosc de sota de casa, a principis dels vuitanta. A l’habitació que compartíem hi va sonar 'The London boys' milers de vegades. Jo tenia deu anys d’edat. Però, a poc a poc, a mesura que vaig anar traduint-ne la lletra, amb alguna pregunta als pares i consultes al diccionari, vaig acabar desxifrant-ne el significat. És una cançó trista que explica la història del desencís d’un adolescent que marxa de casa dels pares seduït per la gran ciutat i la possibilitat de re-inventar-se ('London boy / your flashy clothes are your pride and joy'). Hi flirteja amb les drogues i acaba convertit en el London Boy que desitjava ser, però retrobant la soledat de què fugia i penedint-se d’haver abandonat tan aviat la família. Mostra l’altra cara dels somnis d’adolescència com ho havia fet Dylan a 'Like a rolling stone'. Però li confereix al relat una atmosfera més tètrica, teatral, que fa pensar en l’expressionisme alemany que li agradava tant (la ciutat alhora com a destí somiat i forat de caiguda en l’abisme ja apareix a 'Sunrise', de FW Murnau). Ho aconsegueix sacrificant les guitarres, amb una instrumentació més atemporal que de costum, a base de trombons. Parla de tribus urbanes i de drogues però fa pensar en antics relats moralistes centroeuropeus. Sona antiga i moderna alhora, i això està a l’abast de molt pocs artistes.
El més curiós és que es tracta d’una cançó menor en la discografia de Bowie. Es va publicar per primera vegada el desembre de 1966, com a cara B del single 'Rubber band', que anticipava l’aparició del primer àlbum de David Bowie. Jo li he acabat donant importància perquè va ser la primera que vaig sentir. Però Bowie encara havia de treure Hunky Dory, convertir-se en Ziggy Stardust i encadenar deu àlbums en un període de menys de deu anys amb cinc o sis obres mestres indiscutibles, amb canvis tan arriscats com reeixits de direcció estilística ('Alladdin Sane' i 'Low' se semblen com un ou a una castanya) i avançant-se a tendències que trigarien a confirmar-se (l’any en què esclata el punk, Bowie publica 'Heroes', que es pot considerar perfectament com el primer disc de la New-wave). No content amb aquesta enorme contribució a la història de la música popular, en aquesta mateixa dècada prodigiosa rescata de l’oblit o la letargia figures com Lou Reed o Iggy Pop, fins aleshores només reivindicades per l’underground, i s’erigeix en la figura més intel·ligentment provocadora que ha donat el rock. La tan celebrada androgínia de Bowie contribueix decisivament a l’accés al 'mainstream' de la subversiva contra-cultura 'queer': des de Jean Genet fins a Andy Warhol li deuen tan o més que Fassbinder, Morrissey o Sakamoto. Però tot això son dades i noms. Una emoció? L’eufòria que em produeix sentir 'Modern love' cada vegada que torno a veure 'Mauvais sang', de Leos Carax.
