Ens vam acomiadar de 2015 amb els clàssics desitjos de bones festes i feliç any nou. 2016 ha arribat, però, amb notícies tristes del mateix to de les que vam acostumar-nos a pair l’any que hem deixat enrere. Aquest any nou, també moriran gairebé quatre mil persones, ofegades a la mediterrània en la seva temptativa d’arribar a una Europa governada per polítics molts dels quals els miren amb recel?
A les cinc de la matinada del dimarts 5 de gener, 22 persones de nacionalitat siriana, iraniana, algeriana i iraquiana salpaven de la costa turca en una fràgil embarcació camí de Grècia. Poques hores després, el mar tornava a les platges turques els cossos sense vida de quasi tots, uns quants d’ells menors d’edat. No han estat els únics en morir ofegats en aquestes temptatives fracassades d’arribar a Europa els primers dies de 2016.
La informació sobre la mort de persones per manca d’aliments a la ciutat siriana de Madaya se suma a la dels nens manifestant-se per demanar més menjar al camp de refugiats de Yarmuk, aprop de Damasc, la dels assassinats de membres del col·lectiu “Raqa està sent massacrada silenciosament” per part d’ISIS o les dels efectes dels bombardejos sobre la societat civil.
Qui no fugiria d’aquesta bogeria?
En 2015, més d’un milió de persones han arribat a Alemanya procedents d’aquest infern i d’altres potser no tant esgarrifosos però igualment incompatibles amb el desenvolupament de vides dignes. Persones aterrides, honestes, preocupades per la seguretat i el futur de la seva vida i dels seus fills i filles. Persones que mai no robaran, ni abusaran sexualment de dones alemanyes la nit de cap d’any a l’estació central de tren de Colònia.
Posar-se en la seva pell és, potser, el millor exercici que podem intentar en aquest inici d’any. En la pell dels nens i adults que passen gana a les ciutats assetjades de Síria i dels que veuen, impotents, com se’ls posa al mateix paquet que delinqüents amb els que només comparteixen, a vegades, el fet d’haver nascut al mateix país.
