Saltar-se (o no) la paret

Aconseguir la independència de Catalunya en 18 mesos, segons el full de ruta traçat pel Parlament, és el monumental desafiament que afronta Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat. Com a xerpes de l’ascens a l’Everest, Puigdemont i el vicrepresident Oriol Junqueras hauran d’esquivar molts obstacles financers, jurídics, polítics i cívics. Hauran de mesurar bé els passos i encertar-la en el càlcul dels costos i beneficis, ja que tots dos quedaran en herència per a les generacions futures. Financerament, Junqueras haurà d’escollir entre el possibilisme acadèmic de Mas-Colell i l’ardor revolucionari de Varufakis. El diktat de l’austeritat i les retallades a canvi de la liquiditat del FLA o estripar les cartes amb Madrid i Brussel·les a costa de deixar sense ni cinc la Generalitat. Un bany de realisme que posarà a prova les facultats retòriques del líder d’ERC.

Jurídicament, el procés constituent i les estructures d’Estat xocaran amb la granítica muralla del Constitucional, que les deixarà en suspens sancionant qualsevol desobediència. Esgotades les vies legals, Puigdemont i els seus socis afrontaran el gran dilema d’aquesta legislatura: saltar-se la paret, exposant els funcionaris a penes d’inhabilitació i l’autogovern a la suspensió, o acatar el bloqueig institucional, agitant-lo per ampliar l’encara insuficient base social de l’independentisme.

Malmetre la convivència

Notícies relacionades

Carles Puigdemont pren possessió com a president: en directe

Oriol Junqueras: A la recerca del punt mitjà

Políticament, la pressió de la CUP al Parlament perquè s’executi amb urgència el promès pla de ruptura amenaçarà la cohesió del Govern, emmanillat a un programa maximalista d’impossible compliment. Com més veloç avanci la locomotora independentista, abans arribarà la col·lisió amb la de l’Estat. I amb aquesta, el precipitat final d’una legislatura que haurà truncat tantes esperances legítimes com espúries il·usions.

I cívicament caldrà escollir entre tensar més el país, a risc de malmetre la convivència, o dilatar els terminis i fer pedagogia entre convençuts i detractors, reconeixent que la independència unilateral no ha sigut mai viable, però encara menys amb el 52% dels catalans en contra.