TRIBUNA
El nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va prendre ahir possessió del seu càrrec amb una fórmula innovadora que ha generat cert enrenou mediàtic i que, segons algunes informacions, ja ha portat l'Advocacia de l'Estat a analitzar-la per si pogués resultar disconforme amb l'ordenament jurídic vigent. En la nostra opinió la fórmula utilitzada pel presidentno planteja cap problema jurídic pels motius que a continuació s'exposen.
Com és lògic, ha de començar-se per descriure l'acte de la presa de possessió de Puigdemont. Així, la presidenta del Parlament va formular al president electe la pregunta següent: «¿Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de President de la Generalitat amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament?». A aquesta pregunta Puigdemont va contestar: «Sí, ho prometo».
Tenint present la dada anterior cal acte seguit examinar el marc normatiu que regula la presa de possessió de càrrecs públics en l'ordenament jurídic espanyol. Això ens condueix, en primer lloc, a l'article 23.2 de la Constitució que simplement es limita a preveure que els ciutadans tenen dret a accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics amb els requisits assenyalats per les lleis. Convé destacar d'aquest precepte la reserva de llei per establir els requisits d'accés als càrrecs públics. Aquesta reserva de llei ha sigut desenvolupada pel que fa referència a la presa de possessió dels càrrecs electes en l'àmbit parlamentari i local per l'article 108.8 de la llei orgànica de règim electoral general (LOREG) i en el que concerneix a la presa de possessió dels membres del poder judicial per l'article 318 de la llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ). En el primer cas la llei indica que, en el moment de prendre possessió dels seus càrrecs, els candidats electes han de jurar o prometre acatament a la Constitució. En el segon supòsit la llei estipula que els membres de la carrera judicial, quan prenen possessió dels seus diversos destins, han de prestar jurament o promesa de guardar i fer guardar la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic amb lleialtat a la Corona.
Ara bé, la reserva de llei establerta per l'article 23.2 CE no ha sigut desplegada, ni a nivell estatal ni a nivell autonòmic, pel que fa a la regulació de la presa de possessió dels càrrecs o funcions públiques en el poder executiu i a l'Administració. En aquest àmbit existeix, en canvi, una norma estatal de rang reglamentari, el Reial Decret 707/1979, de 5 d'abril, pel qual s'estableix la fórmula de jurament en càrrecs i funcions públiques. En aquesta disposició reglamentària es contemplen dues fórmules per a la presa de possessió. La primera preveu que qui hagi de donar possessió formularà al designat la pregunta següent: «¿Jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec amb lleialtat al Rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l'Estat?». Aquesta fórmula pot ser substituïda pel jurament o promesa prestat personalment per qui ha de prendre possessió del càrrec d'acord amb els mateixos termes de la pregunta anterior.
Cal reconèixer que, malgrat no tenir el rang normatiu exigit per l'article 23.2 CE, les fórmules del Decret 707/1979 ha anat aplicant-se amb lleugeres variants (singularment la referència als Estatuts d'Autonomia quan era procedent) en els actes de presa de possessió dels presidents i dels Governs tant estatals com autonòmics. Això no significa, malgrat tot, que les citades fórmules hagin de ser de compliment obligat en tot cas. La raó és simple: el Decret 707/1979 no satisfà la garantia de reserva de llei imposada per l'article 23.2 CE i, per tant, no és la norma adequada per imposar els requisits de la presa de possessió dels càrrecs públics del poder executiu i de l'Administració.
Com a corol·lari d'aquest raonament cal afirmar que en aquest àmbit la fórmula de la presa de possessió pot acollir fórmules innovadores i no incloure elements presents al Decret 707/1979 com la menció expressa a l'observança de la Constitució o la lleialtat al Rei. En definitiva, és suficient que de la fórmula de la presa de possessió se'n desprengui amb claredat que s'assumeixen les obligacions derivades del càrrec.
Notícies relacionadesLa posició que es defensa troba el seu fonament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 9/1985) i del Tribunal Suprem (Sentència de la sala contenciosa administrativa de 29 de maig de 1985). En les dues resolucions jurisprudencials se subratlla de forma expressa que el Decret 707/1979 no pot ser entès com la norma que fixa obligatòriament els requisits d'accés als càrrecs públics, ja que no té el rang de llei exigit per l'article 23.2 CE i consegüentment es poden acceptar fórmules de presa de possessió sense referència explícita a la fidelitat a la Constitució o al Rei, sempre que resulti clara la voluntat d'assumir el càrrec públic. En aquest sentit la STS de 29 de maig de 1985 és prou eloqüent en els seus termes literals: «(…) el Reial Decret 707/1979, de 5 d'abril, no s'adapta a l'establert per l'art. 23-2) de la Constitució, ja que aquest estableix el dret d'accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics, amb els requisits que assenyalin les lleis, i no poden estimar-se establertes per lleis les formalitats regulades mitjançant altres preceptes d'inferior jerarquia normativa; (…) havent d'estimar-se, per una altra part, que les obligacions i lleialtats derivades del càrrec públic neixen de l'acceptació d'aquest en qualsevol forma que s'hagi realitzat, i són exigibles independentment d'aquesta; sense que variï la responsabilitat pel seu incompliment en raó a la forma en què s'hagi manifestat l'acceptació».
Aplicant aquesta doctrina a la fórmula Puigdemont pot defensar-se, segons el nostre parer, la seva admissibilitat general perquè no existeix norma amb rang de llei aplicable en la matèria i perquè del tenor literal de la mateixa es desprèn inequívocament la voluntat d'acceptar les obligacions del càrrec de president de la Generalitat de Catalunya. A més a més, no podem oblidar que, com assenyala la sentència citada del Tribunal Suprem, la responsabilitat per l'eventual incompliment d'aquestes obligacions és exigible a partir de la constància de l'acceptació d'aquestes últimes i no de la forma de la presa de possessió.
