Enyorança ibèrica
No em puc treure del cap que un dia hi hagi una relació federal entre Espanya i Portugal
Enmig de tant desgavell, de tanta picabaralla secessionista, un s'adona més que mai que Lisboa encara no està connectada per AVE amb Madrid (passant per Barcelona). Avui tan sols vincula les dues capitals un servei nocturn, denominat Tren Hotel. Surt de l'estació d'Atocha a les 21.50 hores i arriba al seu destí a les 7.30. ¡Una odissea de gairebé 10 hores! A mi no em ve gens de gust fer el trajecte en la foscor sense poder apreciar els paisatges travessats. Però no hi ha cap més remei per als que ens neguem a anar, contaminant, en avió, o preferim no haver de recórrer al cotxe. ¿No és patètic, per no dir increïble, que, a l'altura del 2016, Brussel·les no hagi sigut capaç d'organitzar el finançament necessari per completar la línia, si entenc pràcticament acabada fins a Badajoz?
Prenc també nota que l'home del temps segueix, impertèrrit, ignorant el país veí, reduït a la pantalla a la categoria de pedaç gris on no fa ni fred ni calor, no hi cau mai la pluja ni centelleja mai cap llampec. Un no man's land poblat, no obstant, per uns 10 milions d'éssers humans que, s'ha de suposar, comparteixen els nostres vaivens climàtics.
EL GRAN Richard Ford ja va assenyalar, el 1845, la tendència dels espanyols a escindir-se en parcel·les excloents. No ho entenia: el país no es posava mai d'acord amb si mateix i no amalgamava mai. El localisme i el separatisme eren una tendència permanent. Per això, opinava, més que de nació es tractava d'«un grapat de petits cossos lligats per una soga de sorra». Val la pena retenir la imatge.
Les comunicacions eren llavors molt complicades, donada l'accidentada geografia pàtria, i això afavoria, és clar, la resistència a amalgamar. Però ja no és el cas i l'alta velocitat arribarà al seu moment a Lisboa. Avui hauria de ser més fàcil que mai arribar a solucions de compromís. I és un fet que les actuals enquestes postelectorals demostren que el que volen ara els espanyols, massivament, són pactes, transaccions, diàleg. Crec que això és altament positiu. Perquè no s'ha de perdre una altra vegada el tren: podria ser l'últim.
LA PENÍNSULA Ibèrica sempre m'ha fascinat per la seva condició, per començar, de meravellós jaciment arqueològic, capa sobre capa. Després, pels seus diversos mars i varietat de climes, els Pirineus que la separen del nord, l'Estret que ho fa de l'Àfrica, els seus diferents idiomes i gent, la seva barreja de sangs i, no cal dir-ho, el seu Don Quixot de la Manxa, una de les creacions més grans de l'esperit humà. No em puc treure del cap, per això, la possibilitat que un dia existeixi la República Federal Ibèrica. Així com tampoc van poder Antonio Machado i, més recentment, Günter Grass i, sobretot, José Saramago, que amb la seva unió amb la granadina Pilar del Río simbolitzava la possibilitat d'una entesa lusoespanyola de les més cordials. El novel·lista estimava que potser un 40% de portuguesos estarien a favor d'una relació federal amb la resta de la península. Si era així fa uns quants anys la xifra podria pujar ara si els polítics estiguessin a l'altura. Però últimament gairebé ningú parla de tal possibilitat, o si se'n parla sorgeixen de seguida l'escepticisme i fins i tot el cinisme.
Mentrestant, que puguem veure aviat la conversió del Senat en cambra territorial -sembla que advoquen pel canvi tots els partits progressistes-, amb l'èmfasi sobre les diferents llengües i cultures de l'Estat. No val seguir reivindicant la rica pluralitat d'Espanya si no es promociona activament, fora del seu àmbit natiu, tots els idiomes que s'hi parlen. I si l'eusquera, per no indoeuropeu, suposa un obstacle greu per als altres, no així les llengües procedents del llatí.
Notícies relacionades¿Tan difícil resulta, per a qui únicament parla castellà, desxifrar un text senzill en català, gallec o portuguès? Només fa falta adquirir els rudiments, reconèixer els canvis ortogràfics, anar emmagatzemant un vocabulari mínim nou, això sí, i fer un petit esforç. Esforç en absolut comparable amb el necessari per al domini de l'anglès, per exemple, i més de l'alemany, ja que tot està a casa i a l'abast de qualsevol. Però, tot i així, si no es propulsa des de dalt certa familiaritat amb els altres idiomes nacionals, serà sempre problemàtica la seva difusió.
A mi m'agradaria que els que anhelen separar Catalunya de la resta de l'Estat espanyol, els empedreïts del tots pel no, esperessin una mica. ¿Per què no col·laborar primer a portar la República Federal i després, si el projecte s'embarranca o es desvirtua, reprendre la iniciativa? ¿No seria més assenyat... i més magnànim? Escriptor.
