¿I si treballen?

Un pla de xoc que es queda curt i que no combat d'arrel els problemes. Una desigualtat cada vegada més apressant que enfonsa barris sencers en la pobresa. Mentrestant, el discurs polític segueix aferrissat en la qüestió nacionalista. S'hi dediquen tots els esforços i il·lusions. Sota les seves claus s'analitza el present i el futur. I la realitat segueix avançant cap a un deteriorament que esclatarà sense remei. Que la sanitat presenti unes deficiències que poden causar el seu col·lapse hauria d'encendre tots els llums d'alerta. ¿Qui està pensant en com remodelar el sistema per salvar-lo? ¿És la renúncia a la seva qualitat i la seva universalitat l'única alternativa? ¿Hi ha camins que permetin la seva subsistència i assegurin el nostre benestar? ¿Hi ha algú pensant? ¿Algú treballant? I el mateix en educació, en serveis socials, en el sistema de pensions…

Fiar la subsistència del sistema a la independència, encara més quan el mateix Puigdemont reconeix que «no hi ha força suficient per a una decisió unilateral», és confessar que juguem amb una bena per no veure els problemes. Si no hi ha força suficient, l'únic camí és el pacte. L'ambició sobiranista no té per què renunciar a res, però sí destinar els esforços a l'única via possible i no anar enllaçant governs transitoris que, lluny de buscar els consensos per tractar temes de gran calat, es dediquen a dibuixar molins en l'aire. S'ha de treballar. La resta és frivolitzar.