La distribució de la riquesa
Creixement empobridor
L'explosió de la desigualtat no és un fenomen accidental, sinó un efecte de la gestió de la crisi
Les polítiques redistributives ben dissenyades i orientades adequadament no solament fomenten societats més justes. També posen les bases per fer-les més pròsperes, perquè creixement i equitat són dos objectius complementaris. Se sap que ampliar la distància entre privilegiats i desvalguts és un negoci pèssim que posa el germen de crisis futures, ja que una societat menys cohesionada té menor capacitat per invertir en capital humà. Les capes socials menys opulentes veuen limitades les seves oportunitats per assolir una educació de qualitat, oferir un rendiment productiu elevat i progressar socialment. Si el creixement econòmic no va acompanyat d'una cohesió social més gran, el cicle expansiu es fa molt més curt.
No obstant, quan amb prou feines percebem llums tènues que apunten la sortida del túnel, en el seu reflex s'entreveu una societat profundament excloent. Informes recents d'Oxfam, l'ajuntament barceloní o l'OCDE evidencien que el model econòmic que emergeix després del sotrac està intrínsecament esbiaixat.
El principal impulsor de la desigualtat social és l'absència d'oportunitats d'ocupació. Desocupació i retrocés de polítiques socials van eixamplar una bretxa social que ja creixia abans de la crisi per la competència global i un canvi tecnològic que elimina llocs de treball i automatitza moltes tasques rutinàries i repetitives. La societat digital exigeix noves habilitats en el lloc de treball i qüestiona la vigència de les capacitats i competències existents.
No hauria de sorprendre'ns que a Espanya sigui allà on més ha crescut la desigualtat i on més grans són els riscos de pobresa i exclusió social, atès l'escandalós augment de l'atur. L'esquinç és de tal magnitud que insta a corregir les prioritats públiques, ja que per als més joves s'ha perdut la correlació entre qualificació i ingressos.
Però l'explosió recent de la desigualtat no és un procés accidental o espontani, té molt a veure amb la gestió política de la crisi. Li correspon a la política econòmica combinar sàviament els mecanismes de generació de riquesa amb unes pautes de distribució social més o menys equitativa. I si a Espanya el repartiment dels dividends del creixement ja va ser desigual, la distribució dels costos de l'ajust posterior ha sigut desproporcionada. Davant la tempesta financera, es va optar per virar a favor dels que disposaven d'una millor posició de partida.
El tracte asimètric ha sigut moneda comuna en l'acció política, inclinada cap als grups més poderosos o amb més capacitat de pressió. Ja va resultar vergonyós que el sonor fracàs de les institucions supervisores hagués de passar tant poc els comptes i que els errors de gestió d'alguns derivessin en quantiosos rescats públics mentre la majoria del sistema productiu patia per accedir a un nou finançament.
Tampoc ajuden a construir una societat més equitativa les periòdiques reformes legislatives del mercat laboral que resulten en més segmentació, abús de l'ocupació precària, desequilibri salarial entre gèneres i una elevada rotació. Mitiguen les penúries de la desocupació però no condueixen a un futur millor. Els afectats solen tenir menys opcions de formació i reben retribucions poc acords al seu rendiment. I quan l'ingrés principal d'una llar procedeix de fonts inestables, evadir-se definitivament del llindar de pobresa es converteix en una odissea.
La persistència de la dualitat en el mercat de treball ha allunyat estrepitosament la relació entre remuneració i productivitat. En els nivells inferiors de l'escala salarial i principalment en la cúspide. Mentre es procedeix a un sever ajust de salaris i prestacions, les rendes obtingudes per alguns alts directius disten molt de ser econòmicament justificables.
El despropòsit fiscal és encara més nociu, ja que trasllada la desigualtat generada pel mercat a la renda disponible de les famílies. L'asimetria aflora tant entre els nivells d'ingrés com entre les seves diferents fonts, fins al punt que el sistema fiscal desdibuixa el seu caràcter progressiu, ja que diferents estratègies d'enginyeria fiscal permeten a les grans fortunes i corporacions optimitzar el pagament d'impostos.
Argúcies fiscals i retallada de prestacions indueixen un procés que es retroalimenta en favor dels que més capacitat tenen per invertir i percebre les rendes de menor gravamen fiscal. El diferent tracte atorgat a les rendes del capital o a diverses figures societàries en relació amb les rendes del treball assenyala la direcció desitjada per les autoritats econòmiques. No solament es qüestiona la sostenibilitat de l'Estat del benestar, també es dibuixen els traços d'un capitalisme amb més protagonisme del mercat. Obliden que no hi ha res de més empobridor que una excessiva desigualtat.
