A la força, il·lusió
La situació de l’Espanyol és tan compromesa des de fa tant de temps que a la força l’entrada d’una persona que afirma que «el club no tornarà a vendre un jugador per diners» ha de generar il·lusió. No ens podem permetre una altra cosa. Necessitem creure que això anirà bé. Que l’ocupació xinesa és la millor o, més encara, l’única solució per salvar un club de la penúria perpètua.
Ningú mai s’havia atrevit a tant. Em refereixo a prometre que «mai més» l’Espanyol tornarà a vendre un futbolista per necessitat. Com a màxim, els directius s’havien anat traient pressió de sobre amb vagues promeses que el final del dèficit sempitern estava pròxim. Mai ho estava, per cert.
Necessitem convèncer-nos que aquesta vegada va de debò. Que Chen Yansheng ha arribat per iniciar la segona era de l’Espanyol, la de club ric o, si més no, la de club solvent. En realitat, aquesta vinguda del gran empresari té un component messiànic, bíblic; l’Espanyol passa de la tristesa terrenal al paradís etern, allà on els bols ragen llet, mel i divises.
No ens queda cap més opció que somiar. Però, anant més enllà, crec que necessitem també tenir fe que aquesta nova era ens deixarà un Espanyol que mantingui les arrels. Els periquitos hem presumit tradicionalment d’entitat familiar que cuida el planter. Renunciar a això podria desnaturalitzar el club, convertir-lo en un esguerro intercanviable. I tampoc seria garantia de grans èxits. Ja tenim prou experiència per saber que les operacions de compra de clubs surten bé o malament segons els casos. I perdre les arrels per no pujar tampoc a l’elit seria fins i tot ridícul.
Personalment, m’agradaria un Espanyol que es basi en un planter potent i dos o tres fitxatges de garantia. I tenir la tranquil·litat de veure néixer un futbolista de casa sense sentir que l’enyorarem abans d’acabar-lo de conèixer. Aquesta seria una opció prudent. Per això és tan important que Chen hagi dit, no que fitxaria Lewandowski o Pogba, sinó que no pensa vendre. Així és l’Espanyol: abans que pensar en grans cracs, somiem que no marxin els nostres.
Notícies relacionadesLa vinguda de Chen ha suposat unes primeres víctimes: Joan Collet i Òscar Perarnau. Imagino que era inevitable que un nou propietari volgués imposar la seva gent, en aquest cas a ell mateix. Això no significa un fracàs per a cap dels dos, que han lidiat amb tres difícils anys del club. Al marge de l’economia, a Collet li ha correspost mantenir el club integrat en la societat i defensar la seva imatge davant dels que prefereixen una excentricitat polititzada i més pròpia d’altres temps.
A la força ens il·lusionarem amb la nova etapa. I, com diuen les mares, «que sigui a fi de bé».
