El debat sobre la prohibició de les corrides
Santi Vila té un premi taurí
El nou conseller de Cultura renega ara de la seva afició als toros perquè la considera «violenta»
El senyor Santi Vila ha reconegut públicament els seus pecats, les seves faltes, la seva desviació moral: diu que anava als toros de tant en tant. Però que això era abans. Ara, el conseller, que anys enrere devia saludar amb un ¡olé! fervorós les veròniques de Curro Romero i els naturals d'El Viti, sembla que s'ha reconduït cap a la rectitud que defineix la nova superioritat moral catalana. Aquell diputat que al juliol del 2010, brindant al sol, va votar contra la prohibició de les corrides de toros a Catalunya sabent del cert que els seus companys convergents les prohibirien i es va quedar tan ample i mut; el mateix que uns mesos abans d'aquella votació al Parlament que liquidava 500 anys d'història de la cultura popular catalana rebia de la Federació d'Entitats Taurines de Catalunya el premi A la defensa de les llibertats pel seu inequívoc posicionament a favor de la pervivència de la tauromàquia però que després del seu fracàs personal en aquella presumpta defensa, indignament, va seguir escarxofat al seu escó acariciant aquell premi, per cert, compartit amb Albert Rivera; aquell alcalde de Figueres
-on se celebrà la famosa corrida daliniana l'any 1961- que creuava la frontera a l'estiu per anar a la plaça de toros de Ceret folrada de senyeres i escoltava, segurament corprès i emocionat, l'himne nacional de Catalunya, La Santa Espina i El Passeig de Pascal Comelade que il·lustraven -i il·lustren encara- no pas cap arenga patriòtica, sinó ni més ni menys que les corrides de toros de la capital del Vallespir. Aquell polític convergent que tot degenerant per les vies de Rodalies ha acabat al Palau Marc com a manaia de la cultura catalana, finalment, ha vist la llum i ara renega de la seva taurofília. I on abans hi veia simplement tauromàquia, valors humanístics, culturals i artístics, ara hi ha descobert perversió i violència inacceptables «per la sensibilitat del segle XXI», segons les seves pròpies paraules el dia 16 de gener a Catalunya Ràdio. Fins al punt que, en cas de tenir-lo, diu, no hi duria mai el seu fill, «perquè passaria una mala estona, perquè allò... és ¡tan violent!».
En les paraules d'agraïment del citat premi taurí que li va ser atorgat, Santi Vila no va fer cap referència «al trànsit cap al segle XXI, quan el ciutadà ha abandonat aquella idea vertical (?) segons la qual l'home és una espècie superior a la resta d'animals i, per tant, viu amb incomoditat una activitat tan violenta...» I a la corrida de Ceret, ara diu el conseller que només hi veu «una experiència antropològica, un barreig, una agregació de confusions que té molt d'interès estudiar-lo».
On ha madurat a fons Santi Vila d'una setmana ençà és en la idea de la preservació de la cultura popular de les Terres de l'Ebre, «que celebren activitats d'oci i cultura amb participació d'animals, amb les quals hem de ser molt curosos...»
No pas, suposem, perquè els toros embolats i les corresponents variants, sense ordre ni litúrgia, destil·lin cap violència antropològica. No. Hem de ser curosos, demana el conseller, perquè això sí que és ben singularment nostre, cultura popular de Catalunya i, com a tal, entre tots ens n'hem de cuidar.
A Santi Vila només li queda una cosa per acabar de fer net i redimir-se del tot: tornar el premi que els aficionats als toros catalans li van concedir. Fa uns dies, per tal d'ajudar a l'expiació dels pecats del nou conseller, vaig proposar a la junta directiva de la Federació d'Entitats Taurines de Catalunya que li reclamés la devolució d'aquell premi que, a hores d'ara, li devia fer més nosa que servei. Però no em van fer cas. Els directius de l'entitat segueixen instal·lats en la il·lusió que Santi Vila, tan bon aficionat i defensor de les llibertats, encara ens pot defensar als taurins catalans en el dret d'existir, tot i que, paradoxalment, ja estem prohibits i mig exterminats.
Notícies relacionadesEs VEU que fins i tot li han demanat una audiència al conseller, que amb tota seguretat els serà concedida per poder torejar-los una altra vegada. Un clar símptoma que la junta directiva està patint un brot agut de la síndrome d'Estocolm després de dècades d'anorreament convergent. De manera que m'he quedat sol demanant a Vila que retorni la distinció dels taurins, aficionats i catalans. Perquè segons manifesta ara «no he sigut mai ni taurí ni protaurí». Entesos. Doncs torni el premi, honorable conseller, que ens vam confondre. I sàpiga que els seus ens ho han pogut prendre gairebé tot als aficionats, però no pas la memòria. Ni la idea que les persones, salvant les excepcions, encara no som com els animals.
Músic i exapoderat de José Tomás.
