El fangar valencià

Diumenge passat, el periodista del diari valencià Levante-EMV Francesc Arabí anunciava l'imminent esclat del que ell anomenava el Cas (així, en majúscula), una macro causa amb desenes de detencions que afectaria els budells del Partit Popular valencià. Només 48 hores després, la policia es torna a passejar per les institucions valencianes com si estigués a casa seva, buscant proves d'una corrupció institucional que ofega el País Valencià des de fa més de 20 anys. Pel que sembla, els casos Gürtel, Emarsa, Ciegsa, Cooperació, IVAM o Nóos quedaran en poca cosa en comparació amb aquesta nova trama.

En el Cas sobresurt, com a estrella fulgurant, l'expresident de la Diputació de València Alfonso Rus, l'home que prometia «rematar els professors gilipolles que diuen aleshores i gairebé» i les ocurrències del qual eren molt celebrades en mítings i reunions del PP fins fa set mesos. Però Alfonso Rus no és només un petit feixista vividor, que ho és, sinó el gran maquinador dels equilibris interns del poder orgànic i institucional del PP, amb Francisco Camps, Rita Barberá, Alberto Fabra i la seva espessa xarxa de còmplices per totes les comarques, institucions i en moltes de les empreses més importants de l'economia valenciana. Unes empreses que veuen amb desgrat el final d'uns anys daurats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El País Valencià està avui en la bancarrota absoluta, una situació resultant de la relació promíscua i opaca establerta durant la glaciació popular entre governants i homes d'honor i de negocis. Com assegura la saviesa popular, no hi ha ni un pam de net. És fàcil, doncs, recórrer a les metàfores i analogies mafioses per descriure el nostre cas. Dèiem aquí mateix en un article (Els que mouen les escombraries) a propòsit d'EMARSA, una altra empresa pública de la Diputació de València, que «hi ha dies en què, al llegir la premsa, un creu que la Piovra (la màfia de la famosa minisèrie italiana dels 80) s'ha instal·lat definitivament a les entranyes de l'Estat de dret fins a difuminar la frontera entre la realitat i la ficció. La contracta de les escombraries de la ciutat d'Alacant, el saqueig de caixes d'estalvis o del Palau de la Música, les visites del Papa de Roma o la construcció de parcs d'atraccions ocultaven, segons hem sabut a pelotazo passat, activitats molt semblants a les que documentaven Talese, Saviano, Coppola o Scorsese.

El Cas ha arribat per condicionar el present i futur del País Valencià i potser més enllà. Però no sabem si la seva sacsejada en el nostre fangar col·lectiu és la definitiva o si l'últim terratrèmol -com el Big One que esperen els habitants de San Francisco des de fa dècades- està per arribar, que a València mai se sap. Per ara la justícia apunta al nervi vital de la gran família siciliana, vull dir valenciana, que és el Partit Popular. La diferència amb les famílies descrites per Talese i companyia és que els nostres padrins -alguns fins ara intocables, com Camps o Barberá- segueixen ocupant càrrecs públics.