Medicina i entorn cultural

Per a Laura, Natalia, Jordi, Christian i Aarón, aviat excel·lents metges.

Sir William Osler (1849-1919) va ser un insigne metge internista que va florir a Ontario i Oxford durant aquella època daurada de la cultura occidental que va ser el període entre els segles XIX i XX. Osler va ser insigne no només per la seva categoria professional i la seva reputació com a clínic i observador (diversos signes de diverses malalties reben el seu nom), sinó també pel seu lideratge educatiu i la seva atenció a matèries relacionades amb les humanitats. Són cèlebres molts dels seus aforismes, però el que més convé a aquest article és aquell segons el qual «el metge que només sap medicina no sap ni medicina». Si aquesta opinió era defensada ja fa un segle per un líder de la medicina de la seva època, ¿com no ha de seguir sent certa en un entorn social i econòmic molt més complex com l'actual? I, malgrat tot, les facultats de medicina continuen sordes a l'opinió d'Osler i a les de tants altres pensadors que al llarg de les últimes dècades han insistit en la importància dels aspectes culturals i interdisciplinaris de la medicina: Illich, Payer, Morin, Moynihan, Lenzer, Ioannidis i un llarg etcètera. ¿Per què?

En primer lloc, perquè el pensament dominant és que la medicina és una disciplina científica; aquest és un greu error. La medicina, avui més que mai, és un producte cultural en què influeixen múltiples condicionants. Certament, molts d'aquests són científics, però fins i tot aquests, per la seva mateixa naturalesa, han de ser qüestionats, qüestionament que rarament se sent a les aules. Però potser aquells que més m'interessa ressaltar aquí són els condicionants econòmics, els polítics i els relacionats amb els valors socials vigents.

Els estudiosos de les variacions de la pràctica mèdica han realitzat observacions interessants, com, per exemple, que la freqüència d'un cert diagnòstic en una àrea geogràfica concreta està relacionada amb la densitat d'especialistes per a aquell procés en aquella mateixa àrea. Una altra observació intrigant és que els cirurgians tendeixen a indicar més intervencions a pacients genèrics que les que indicarien als seus familiars. Un altre exemple: sobre l'origen del càncer s'ensenya molta genètica, però s'obliden sovint els factors culturals, com, per exemple, la relació amb la maternitat tardana en el cas del càncer de mama. Més: el pànic social al càncer ha propiciat iniciatives impulsades per polítics, indústries i professionals interessats dirigides a fer que els ciutadans se sotmetin a proves de garbellament que s'han mostrat repetidament ineficaces per prolongar l'esperança de vida i potencialment perilloses per a la salut física i mental (sobre la qüestió es poden llegir excel·lents treballs recents a BMJ, Science o New England Journal of Medicine). Aquests només són alguns dels molts exemples que podríem citar de situacions en què només la comprensió cultural de la medicina pot donar-ne una explicació coherent. Curiosament, aquests temes rarament s'aborden en els mitjans, en general molt més atents a suposades notícies bomba -que no es comuniquen mai críticament- que a promoure la reflexió. Es troba molt a faltar un periodisme mèdic crític i atent als condicionants sistèmics de la salut i a les maneres com s'exerceix la medicina.

En segon lloc, perquè l'educació universitària -i no només pel que fa a la medicina- ha deixat de ser-ho per fer-se més escolar i superespecialitzada. Sens dubte, això és el resultat d'una cultura cada vegada més tecnocràtica (tecnolàtrica, de fet) i que ofereix poques oportunitats al coneixement globalitzador i a la visió perifèrica. Assistim a un creixement abusiu de l'educació tecnicocientífica en detriment de l'educació del pensament crític. Els estudiants són tractats com a oques sotmeses a alimentació forçosa per obtenir bons foies; reben cada any dosis creixents de coneixements enfront dels quals amb prou feines ofereixen resistència crítica, per després entregar-los en aquesta espècie d'autòpsia intel·lectual en què s'ha convertit l'examen MIR, que, ¡compte!, no només s'utilitza actualment com a sistema de rànquing per als aspirants a l'especialització (allò per al qual va ser dissenyat), sinó com un instrument per establir un rànquing de les facultats (i acadèmies ad hoc) d'on procedeixen els millors responedors de preguntes d'elecció múltiple.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Si Osler aixequés el cap no donaria crèdit que s'hagi tingut tan poc en compte els seus savis aforismes. Espero que el 2019 es pugui celebrar el centenari de la seva mort amb alguna iniciativa que oxigeni l'aire enrarit de les nostres facultats gràcies a un professorat més obert a la història i a les influències de l'entorn en la praxi mèdica, i d'uns estudiants una mica més incisius i preguntadors.

Catedràtic de Cirurgia (UAB).