Qui decideixi ignorar l'últim informe de la Comissió Europea sobre Espanya per ideològic probablement cometrà aquell error de mirar el dit en lloc de la Lluna. El panorama que anticipa Brussel·les per als dos pròxims anys és un creixement relativament fort, un atur que es resisteix a baixar (sense donar gaires detalls sobre la qualitat de l'ocupació que es crearà) i un dèficit públic que sistemàticament desborda els objectius establerts.
Naturalment, es pot discutir si l'ortodòxia que el centre de la Unió Europea ha imposat a la perifèria és el més desitjable per poder sortir de la crisi, i ens hem de qüestionar pels efectes que l'austeritat ha tingut sobre l'economia i les persones. És molt possible que certes retallades que s'han dut a terme des del 2010 hagin sigut ineficaces i, el que és pitjor, injustes. Però no té cap sentit buscar a fora la responsabilitat principal del que ens està passant.
Per comprendre la nebulosa situació política d'Espanya, que és un dels punts sobre els quals projecta el focus Brussel·les, fa falta reflexionar sobre com han gestionat la crisi i les reformes els dos partits majoritaris. Han comès diversos errors, molts d'ells relacionats amb la negació de l'auxili necessari als que ho han passat i ho estan passant pitjor. Però, per completar el quadro, també cal pensar per què els dos líders dels partits de la nova política es poden asseure a la taula d'un bar per participar en un programa de televisió abans de les eleccions però, una vegada hem votat, no poden ni tan sols asseure's a negociar les reformes en què es podrien posar d'acord. ¿Potser el seu oportunisme sobrepassa la seva responsabilitat?
Costa entendre el que està passant en la política espanyola, i aquestes dificultats de comprensió i anticipació del terreny polític generen dificultats per invertir i actuar en l'econòmic. Al marge de la ideologia de Brussel·les, aquest és un dels missatges principals que s'emeten des de la capital comunitària i des d'altres llocs interessats en la situació d'Espanya.
L'altre missatge europeu, de naturalesa més econòmica, és que la nostra recuperació té una base encara molt feble i, fins i tot, manté perilloses similituds amb la fase precrisi.
Coses pitjors que el 2008
Notícies relacionadesNaturalment, hi ha aspectes en què hem millorat. La bombolla immobiliària s'ha desinflat majoritàriament i el nostre sector financer, sense ser d'acer, té avui uns balanços molt més realistes que els que tenia el 2008. Però, per l'altre costat, en certs assumptes estem avui pitjor que el 2008. Pràcticament ha desaparegut el marge que teníem llavors per augmentar la despesa pública, com a conseqüència de l'explosió del deute públic, que ha passat del 40% al 100% del PIB. El nostre mercat laboral segueix avariat i és molt desigual malgrat la reforma del 2012: l'atur cada vegada és un pou més fondo i és més elevat el percentatge d'aturats de llarga durada (aquest col·lectiu ha passat de representar l'11% al 44% dels aturats entre el 2008 i el 2015); i, en cas d'abandonar la desocupació, el més probable és que al treballador l'esperi un contracte temporal de curta durada (el 2015 s'estima que el treballador temporal mitjà va tenir 4,6 contractes en 12 mesos).
No sabem si els alts funcionaris de Brussel·les diuen la veritat quan declaren que no tenen preferències sobre el futur Govern d'Espanya. El que sí que sabem és que, fins avui, donen més mostres d'interès ells perquè tinguem un govern que els nostres propis polítics, tant si són vells com nous.
