Polònia encara més a la dreta

Després de vuit anys de governs del centre-dreta civilitzat (la Plataforma Cívica, PO), el 2015 la majoria dels votants polonesos van donar una doble victòria a la dreta populista de Llei i Justícia (PiS): la primera en les eleccions presidencials del maig i després en les legislatives de l’octubre. Aquestes últimes eleccions han sigut molt rellevants perquè per primera vegada han donat la majoria absoluta d’escons al PiS, encara que amb una participació a penes del 50% del cens electoral: per això, la majoria social d’aquest partit ha de matisar-se ja que només representa el 19% del total potencial dels electors polonesos. 

Aquestes eleccions han deixat un parlament gairebé escorat del tot a la dreta perquè el segon partit és el PO seguit de tres de menors més o menys centristes, de manera que és sorprenent la completa desaparició del centre-esquerra socialdemòcrata. Per tant, el més destacat és que avui a Polònia la principal confrontació política es dóna entre dues dretes, una de reaccionària (PiS) i una altra de moderada (PO), de manera que el pluralisme s’ha vist reduït.

    El PiS, que ja va governar en coalició entre el 2005 i el 2007 (i es va destacar per les seves posicions obertament reaccionàries), és un partit dirigit per Jaroslaw Kaczyski (que controla la primera ministra Beata Szydlo) que es caracteritza pel seu fort nacionalisme, el seu integrisme catòlic clerical, un creixent euroescepticisme (encara que no preconitzi la sortida de Polònia de la Unió Europea) i una defensa del proteccionisme econòmic. El més preocupant és la concepció purament instrumental que té el PiS  de la democràcia, perquè és un partit revengista i divisiu. 

    Segons el seu criteri, les eleccions donen carta blanca al vencedor, que, menyspreant el consens, els drets de les minories, els controls i les garanties, es creu legitimat per imposar completament el seu ideari. Es tracta, en definitiva, d’aplicar el model de l’hongarès Víktor Orbán d’una «democràcia iliberal», una autèntica contradicció en termes. En altres paraules, el sistema democràtic queda reduït a un mer procediment electoral –en què l’oposició té cada vegada més dificultats per fer sentir la seva veu i poder ser alternativa– sense tots els altres requisits d’una genuïna poliarquia amb real divisió dels poders.

    Aquest model desvirtua el sentit pluralista profund de la competència partidista i converteix els processos electorals en jocs de suma zero (qui guanya ho guanya tot i qui perd ho perd tot), d’aquí el nul respecte pels drets de les minories, l’absència dels controls independents i la retallada de les llibertats. 

    El PiS no ha ocultat la seva admiració per Orbán i ja ha iniciat el camí per controlar els mitjans de comunicació i els tribunals. D’un costat, el govern del PiS està pressionant els mitjans independents per no defensar l’interès nacional (identificat amb el del seu partit), i d’un altre, ha acomiadat els periodistes incòmodes dels mitjans públics. L’altra gran institució de control que es pretén limitar és el Tribunal Constitucional: el PiS ha canviat el quòrum per declarar la inconstitucionalitat de les lleis a l’elevar la majoria de 9 a 13 d’un total de 15 magistrats.

    Polònia està ara en mans d’un partit ben estructurat i implantat al país i molt hàbil a l’hora de jugar la carta patriòtica amb aspectes fins i tot conspiratius. Des d’aquesta perspectiva, el país estaria envoltat d’enemics diversos, entre els quals sobresortiria ni més ni menys que l’antic comunisme (és una de les recurrents obsessions del PiS), suposadament infiltrat en les elits empresarials, administratives i culturals, fet que exigiria una nova lustració (no deixa de ser sorprenent aquesta tesi quan avui ja no queda res políticament parlant dels hereus de l’antic règim comunista).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Davant aquest greu retrocés democràtic, la posició de la UE sembla haver adoptat una actitud crítica i ha iniciat la primera fase del complex article 7 del seu Tractat que –en teoria i després d’un farragós procediment (que mai s’ha activat)– podria acabar amb la suspensió del dret de vot de Polònia al Consell. A part, la UE té un altre potent instrument de pressió: retallar i fins i tot retenir els fons estructurals que necessita el país.

    En conclusió, és molt preocupant que Polònia –exemple pioner en la seva aconseguida transició– estigui avui dirigida per un govern políticament antiliberal i, per això, seria fonamental que la societat polonesa es mobilitzés democràticament, deixés de ser crònicament abstencionista i recuperés el seu indòmit i històric esperit antiautoritari.