IDEES
Isabel-Clara Simó i 'Jonás'
Amb Jonàs, Isabel-Clara Simó surt del pou on el sistema editorial català ha precipitat tants novel·listes, després d’haver-los coberts de premis. ¿Com? S’ha encapsulat en el propi esforç d’escriptora. No s’hi ha quedat, al pou, no s’ha lamentat. En comptes de sumar-se a la plèiade de víctimes resignades d’aquest sistema pervers, s’ha fet implacable. Implacable amb ella i amb el lector.
Una singularitat de la novel·la catalana és el pou de les deixalles sense més suc per esprémer. No és un lloc confortable. S’ho haurien d’imaginar els nous novel·listes, provinents d’altres professions, que ara enlaira la sínia del nostre sistema editorial. El destí final és el mateix pou, però a les estacions intermèdies són rebuts amb garlandes, premis, entrevistes i èxit de vendes.
Patim de desproporció. El carrusel literari, massa potent, tendeix a tornar impotents els seus autors, a exhaurir-los, o a marginar-los. Com que tampoc disposem d’una massa prou crítica de lectors, perquè uns són empesos cap a la peixera captiva i els altres són expulsats d’aquest mercat adotzenat, estem més fotuts del que presumim. L’única forma de no caure al pou és no acostar-se a la roda, tan ingrata per als que més ha afalagat. Els pocs novel·listes professionals en actiu del català –Jaume Cabré, Albert Sánchez-Piñol...— mantenen la plaça al marge de la sínia fatídica.
Notícies relacionadesSortir del forat negre requereix una energia creativa extraordinària. Hauria de ser notícia que Simó ho hagi aconseguit, i voli ara més alt que mai, gràcies al propi impuls. És el primer cas. L’entorn no hi està avesat. El pacte implícit és ignorar els caiguts.
Jonàs posa en qüestió la roda infernal. Però això és poc important, en termes d’art. En termes d’art, hi ha obres que volen com Jonàs i obres que no aixequen un pam de terra. El lector amb sentit crític és pregat de comprovar-ho.
