idees
'One-hit writers'
Xerrava fa uns dies amb Jesús Carrasco arran de la publicació de la seva segona novel·la, 'La tierra que pisamos' (Seix Barral), després de la monumental 'Intemperie', i va reconèixer que el gran èxit de la primera no ha influït en la segona, entre altres coses perquè quan la va publicar ja estava ficat de ple en aquesta. Sol ser habitual que els escriptors no reconeguin pressions ni angoixes quan han triomfat amb un primer títol perquè tampoc es tracta d’aigualir la possible repercussió del segon, però reconec que sempre he pensat que és inevitable que la síndrome 'one-hit writers' els plani pel cap.
No és el mateix que un primer llibre t'arrossegui a la no escriptura No és el mateix que un primer llibre t'arrossegui a la no escriptura que només et recordin pel primer
És cert que no és el mateix triomfar amb un primer llibre que et sobrepassi i t’arrossegui a la no escriptura que no pas que tinguis una producció més àmplia però només se’t recordi per un únic títol. Encara que, de cara al lector, és gairebé el mateix. Penso en Salinger, Margaret Mitchell, Arundhati Roy i Arthur Golden, per a qui 'Memòries d’una geisha' són una llosa que li ha impedit tirar endavant. De la mateixa manera que n’hi ha que creuen que Charlotte Brontë només va escriure 'Jane Eyre', i Juan Rulfo, Pedro Páramo. La por, la inseguretat o la falta d’arguments col·lapsen la creativitat de bastants escriptors que somien a viure d’ajuntar paraules, però que de vegades ja no tenen res a dir. El repte és descobrir-ho un mateix o amb l’ajuda de gent pròxima i saber retirar-te a temps si les hipoteques i manutencions diverses ho permeten.
Escriure, com qualsevol altre ofici creatiu, té la seva mecànica, però no funciona com una cadena de muntatge, malgrat que n’hi ha que produeixen títols com si treballessin en una. Conec la lletra d’aquesta tornada que diu que un escriptor es passa tota la vida escrivint la mateixa novel·la. I encara que a alguns els va com l’anell al dit aquesta estrofa, perquè déu n’hi do com es repeteixen, a mi em segueix agradant que em sorprenguin. Com últimament han fet Carrasco, Marta Sanz, Matías Candeira i Rafael Chirbes. M’entusiasma tant el que expliquen com saber que, passant de modes i pressions editorials, han escrit el que els ha sortit, purament i simplement, de les meninges.
