¿Quants pederastes hi ha a l'escola?

«Pensava que em vindrien a buscar abans», s'atreveix a dir el violador dels Maristes, mentre el pare del noi que va ser violat en repetides ocasions diu que ha tingut temptacions de matar-lo. Les seves paraules són fruit d'una desesperació normal, quan es va adonar que, en aquest tipus de situacions límit, no hi ha, al nostre país civilitzat, una mínima xarxa que garanteixi la seguretat dels nostres joves.

Aquest cas i d'altres, en què els infants han estat víctimes de violència, proven que, a hores d'ara, els pares no poden tenir la seguretat que no campin violadors de menors per les escoles, els instituts, els clubs esportius, els casals d'estiu. L'única manera de garantir la seguretat dels infants seria la creació d'una xarxa eficient que vetllés per la seguretat dels menors, incloent-hi policia, escoles, govern, sistema sanitari i judicial.

Encara hi ha gent que pensa que el terme pederasta fa referència a un home malalt, que ben bé no sap el que es fa, i que no és del tot responsable dels seus crims. Sovint s'utilitza un to fins i tot de disculpa, i s'arriba a justificar quan es diu que, possiblement, van abusar d'ell de petit. El pitjor és el to del «ja se sap», «sempre ha passat» o «no s'hi pot fer res». Amb certes coses hi ha una tolerància, al nostre país, que és veritablement sorprenent. Però la realitat és que aquests criminals són violadors de menors, amb tota la crueltat que implica abusar de persones innocents que no es poden defensar, en la confiança que atorga l'entorn escolar. Els agressors acostumen a ser gent molt intel·ligent i manipuladora, com en aquest cas queda clarament reflectit amb el fet que era el mestre més popular de l'escola. Ara continua la manipulació quan diu que ja està tranquil perquè «s'ha confessat amb Déu». A les escoles, als casals esportius i d'estiu del nostre país, els pares, confiats, porten els nens cada matí pensant que els mestres donaran tot el que poden per ajudar aquests nois i noies a fer-se grans. Però no en poden tenir garantia.

En altres països, com al Regne Unit, ja fa dècades que s'han desenvolupat xarxes per garantir la seguretat dels menors. Davant de qualsevol sospita en una escola, és obligatori trucar immediatament a la policia. Aquesta mesura detecta, igualment, casos de violència domèstica. És urgent, doncs, l'aplicació i el desenvolupament de lleis de protecció del menor perquè el personal de les escoles sàpiga identificar signes d'abús i que sàpiguen què han de fer davant de sospites. Les escoles han de tenir una persona responsable de protecció de menors, i qualsevol persona que treballi amb menors ha d'estar lliure d'antecedents penals. Cal una política que contempli el que ha de fer el personal a l'escola si se sospita que un altre membre del centre pot estar fent mal a un menor.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

En el cas de l'Església catòlica, des dels anys 80 s'han destapat casos d'abús arreu. A Irlanda, per exemple, va sortir a la llum pública el cas de centenars de capellans que havien abusat de milers de menors,però l'Església tapava els casos traslladant els capellans a unes altres escoles. Però a la dècada dels 90, una sèrie de programes de televisió que van donar la volta al món van destapar els abusos. Van entrevistar víctimes amb testimonis de les seves crues experiències. El Govern ho va investigar a fons i va concloure que hi havia institucions catòliques que van abusar sistemàticament de milers d'infants i que els inspectors no van aturar la violència física, les violacions i la humiliació. L'informe conclou que la violència era endèmica a les escoles i els orfenats catòlics. L'any 2002, 18 institucions religioses van aportar 128 milions d'euros en compensació a les víctimes d'abús. Des de llavors hi ha nous codis de pràctica estrictes, en els quals un capellà no pot estar sol amb un menor. Qualsevol adult està obligat a denunciar a la policia qualsevol sospita d'abús, física o sexual. Inicialment, l'Església no volia acceptar aquests canvis, però va ser obligada a fer-ho per la pressió de l'opinió pública.

Hi ha hagut casos semblants al Canada, als Estats Units i a Austràlia. A Espanya tampoc és gaire diferent. Televisió de Catalunya va produir un excepcional documental, Els internats de la por, en el qual les víctimes també aportaven testimonis de la barbàrie viscuda en diversos tipus de centres. En el nostre cas, però, no hi ha hagut ni investigacions governamentals, ni judicis, ni compensacions per a les víctimes, ni nous codis de conducta. Ningú se'n responsabilitza i els violadors de menors, els de llavors i els d'ara, continuen, inexplicablement, en llibertat. I les víctimes, abandonades.