La cara del sobiranisme civil
Estimada Muriel
Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per a molts ha sigut una mestra
Muriel Casals, el març del 2015. /
"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic!". I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.
Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m'ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.
És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb un munt de matisos per poder estimar-nos amb tota la sinceritat del món.
La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot en alguns moments puntuals, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos millor. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per a molts de nosaltres ha estat una veritable mestra.
No ha estat mai una persona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt d’encontre en totes les postures. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot, ho podem guanyar tot.
“Òmnium és màgic", li hem sentit dir tantes vegades. “La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar”. Era la seva obsessió: escoltar. “Escoltem, Jordi, escoltem”, em deia tantes vegades.
I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a conèixer. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris, del país i del món. Una persona infatigable; capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.
Intel·ligent, astuta, múrria i amb bon sentit de l’humor, la política en femení en un món massa d’homes. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un “petit calvari” sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència, el fer i el deixar fer a la gent que l’envoltàvem; la confiança en l’equip.
Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l'esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, “a voler ser cada dia una mica millors”.
Anem a totes Muriel, ho saps, hi posarem el coll, però també saps que et trobarem molt, molt a faltar.
