Al contraatac
La Barcelona país (o BCN country)
Arran de la tràgica mort de Muriel Casals, la revista L'Avenç recuperava ahir a la seva pàgina web una extensa entrevista amb ella, datada l'any 2011, quan ja ocupava el càrrec de presidenta d'Òmnium Cultural i era una de les figures clau en el renascut procés independentista. Parlant de les tendències polítiques familiars i de la seva afiliació al PSUC, Muriel Casals deia: «Jo vaig créixer sabent que ser separatista, és a dir catalanista, és més fort que ser de dretes o d'esquerres».
És probable que avui dia la frase pugui assumir-se més fàcilment des d'una dreta pràctica (i catalanista) que no des d'una esquerra que segueix buscant-se a si mateixa, però s'ha de donar tot el crèdit a Muriel Casals. Al final la proposta de Junts pel Sí i el posterior pacte amb la CUP ha certificat que es buscava més el que unia que no el que separava, i que cadascú decideixi els seus límits ideològics.
Tot això està molt bé, però al final el que compta és el dia a dia, la política real, i no les grans paraules i moments, i així el projecte de BCN World serà el primer que posi a prova l'elasticitat del pacte. Els retocs que es proposaven des de Junts Pel Sí, i en especial d'Esquerra, per convertir aquest Las Vegas en Miniatura en una cosa més «raonable, sostenible i de caràcter familiar», no troben cap complicitat per part dels seus socis de la CUP. Perquè, ¿què resulta més catalanista? ¿Buscar les aportacions estrangeres que portin inversió i llocs de treball, o preservar el territori i no entregar-lo una vegada més a un turisme que basa els seus beneficis en sous baixos i ludopatia?
Intermediaris de guàrdia
Sembla que ara mateix l'únic que els uneix és que el projecte ha fracassat tal com estava, i que s'haurà de reformular si volen que tingui algun futur. No és difícil entreveure que cada detall del projecte de BCN World pot desdoblar-se en diferents fronts, a favor i en contra, que obriran tot el ventall del catalanisme teòric i pràctic.
Es requeriran intermediaris de guàrdia. Posats a reformular, potser haurien de començar pel nom, que fins ara ningú discuteix. En el seu moment ja es va canviar el de Barcelona per BCN, però continua sent un despropòsit que perd la força entre sigles i anglicismes. Fa un segle, els noucentistes mantenien en el seu ideari la Catalunya ciutat, que, partint de Barcelona com a metròpolis de la cultura catalana, aspirava a repartir per tot el país el seu ideal cosmopolita i culte.
Avui l'han capgirat com un mitjó i s'ha passat a la Barcelona país, que aspira a reproduir la marca turística i la tonteria general de BCN en tot el territori. De cultura i del Mediterrani ja ningú en parla: els casinos no tenen finestres ni rellotges, perquè d'aquesta manera no passi el temps.
