Normes líquides, sentències líquides i juristes desconcertats
Des de fa anys ens hem acostumat al que bondadosament podem anomenar normes líquides, però que no són més que declaracions sense contingut jurídic, normalment mancades fins i tot de valor polític, incloses en el text d'una llei. Es tracta normalment de la manifestació del legislador de la seva incapacitat per donar resposta a un problema jurídic; la seva mateixa vacuïtat les feia innòcues (excepte per la seva capacitat d'enganyar els lectors il·lusos) i, per descomptat, inútils en el món del dret: així moltes de les pomposes definicions que encapçalen les nostres lleis, gairebé totes les previsions d'objectius, finalitats, plans, o les múltiples normes d'impuls d'actuacions (especialment econòmiques) desenvolupades en els anys de la crisi. S'assumia que aquesta pràctica no era gaire eficaç, però tampoc perjudicial; ja que, al cap i a la fi, no prohibien res, no imposaven res, no incloïen cap incentiu jurídic i, en definitiva, no desplegaven cap conseqüència, més enllà de despertar amb tota seguretat l'atenció dels diputats que, inevitablement, allargarien i matisarien amb fervor aquests preceptes. Les famoses lleis d'economia sostenible i de garantia de la unitat de mercat, per citar normes de dos governs, constitueixen esplèndids exemples de normes amb conseqüències jurídiques (noves) si més no escasses.
Una espècie diferenciada d'aquestes normes la constitueixen les que preveuen el que no necessita previsió, per ser activitats sense cap conseqüència jurídica per si mateixes: així les inefables previsions segons les quals una administració pot actuar en àmbits de la seva competència i en el marc de la llei; o un govern pot presentar projectes de llei; o un responsable polític pot (o fins i tot ho ha de fer) fer reflexions, visites, viatges, declaracions… Molts preceptes de la llei d'acció exterior del Parlament de Catalunya, aprovada fa dos anys, són una bona mostra d'aquestes normes. No hem arribat (encara) a preveure la possibilitat de menjar, dormir o respirar en exercici del càrrec corresponent, però no s'ha de menysprear la capacitat normativa de les nostres institucions.
Vet aquí que aquestes (pseudo)normes estan donant lloc recentment a resolucions judicials que les jutgen, les suspenen, les prohibeixen; en resum que les prenen seriosament; amb això, aquestes resolucions es converteixen al seu torn en "sentències líquides", ja que si les conseqüències jurídiques de la norma eren inexistents, difícilment la sentència que les jutja podrà tenir conseqüències també jurídiques. I si podem entendre (però no assumir) que el legislador o el govern adoptin com si fos norma el que no és sinó un desig polític (o simplement un desig, ja que en ocasions ni de polític es pot qualificar), resulta més difícil entendre que un tribunal ho suspengui o anul·li, perquè cap paper ni legitimació tenen els tribunals fora del món del dret.
Quan una resolució judicial considera que un precepte legal o reglamentari s'ha de suspendre, o prohibir, tots esperem que aquesta decisió tingui conseqüències jurídiques. Però quan el text suspès no en tenia, i no es realitzava res en realitat “a la seva empara”, la sentència tampoc podrà tenir conseqüències. No obstant, assumir això no és fàcil; per contra, la necessitat de conferir defensar la força vinculant d'aquestes resolucions pot portar a prohibir el que no s'hauria prohibit mai si, realitzant-se, no hagués estat previst en una (pseudo)norma: reunir-se, iniciar discussions o fins i tot bellugar-se.
Tot això ve a tomb de l'última resolució del TC de suspensió de determinats preceptes del decret d'estructura de la Conselleria d'Exteriors de la Generalitat de Catalunya. Però també es podria predicar de l'anul·lació de la resolució parlamentària que preveia la presentació de (eventuals) proposicions o projectes de llei sobre una administració de la seguretat social o tributària per a la futura Catalunya independent o d'una (igualment eventual) llei de transitorietat jurídica per a aquest procés. O de la suspensió d'alguns preceptes de l'esmentada llei d'acció exterior. O de la no-anul·lació d'una declaració sobre la declaració de sobirania adoptada pel Parlament de Catalunya. O, més lluny encara, de l'anul·lació d'una exposició de motius d'un Estatut d'Autonomia que es limitava a afirmar el fet que el Parlament de Catalunya havia adoptat una resolució política determinada.
Notícies relacionadesCap d'aquestes actuacions permetia, prohibia o regulava res (eren més gasoses que líquides); no ha canviat res en el món del dret després la seva adopció; però de les sentències recaigudes sobre totes elles ens sentim (erròniament) obligats a extreure'n conseqüències jurídiques (¡i ara fins i tot sancionadores!); o, per contra, a manifestar la feblesa del tribunal corresponent si s'acaben fent actuacions (sense valor jurídic) emparentades amb allò que s'ha prohibit.
Alguns juristes, sens dubte inadaptats a la nova i il·lusionant realitat politiconormativoescènica, ens sentim desconcertats per aquest fenomen; i no sabem si rebel·lar-nos més davant dels que pretenen fer passar per norma el que no és sinó declaració política o pur teatre o davant dels que assumeixen aquest teatre i carreguen contra ell amb tota l'artilleria jurídica. I trobem a faltar els temps en què un precepte legal o reglamentari i la sentència que sobre ell requeia tenien contingut jurídic i les institucions ho acataven; i la discussió jurídica versava sobre supòsits de fet als quals es lligava una conseqüència efectiva.
