PETIT OBSERVATORI
Paraules per a una dona tranquil·la
El fet és molt seriós, i molt trist, però el lector m'haurà de permetre que escrigui la primera paraula que m'ha sortit quan he sabut el fet: «Quina patacada!».
La mort de Muriel Casals és un cop molt fort. No el poden suavitzar les frases que sobre la mort hagin escrit els pensadors, els filòsofs, els moralistes, els poetes. Quan visc una mort com aquesta penso que tota la literatura funerària és una frivolitat.
Potser també, ara, l'impuls irresistible de posar adjectius a la mort de Muriel Casals és una necessitat que sento -que sentim- de ser justos amb nosaltres mateixos. Si he admirat aquesta persona, si m'hi he identificat quan era viva, i no li ho he dit mai, fer-ne un elogi ara que no el pot rebre no em fa sentir còmode. De manera que si ara parlo és per tranquil·litzar-me a mi mateix.
No hi he tingut cap contacte personal. L'he escoltat a la ràdio, l'he vist a la televisió. Com tothom, m'he fet una imatge de qui era, de com era. M'ha semblat una persona serena, com ho son totes les persones que estan convençudes que fan allò que han de fer, sense que les mogui l'ambició ni el lluïment. ¿Hi ha alguna actitud més positiva que la de creure que es pot fer un servei a la comunitat?
L'actitud de Muriel Casals ha estat una actitud moral. Aquell consell clàssic que diu «coneix-te a tu mateix» és molt important, però encara ho és més voler conèixer les altres persones, ser-ne solidari i, si convé, posar-se al seu davant per ajudar-los a créixer.
Muriel no fabricava mítings, fabricava explicacions, amb una veu tranquil·la i clara. No li vaig sentir mai cap crit electoralista, cap truc de l'oratòria. Tenia l'autocontrol que tenen els bons mestres. Ja feia temps que pedalava pels camins que porten a la justícia i la llibertat democràtica. Ha mort quan avançava pel seu carril.
