Ahir, com avui
Quan era jove, molt més jove que ara, vaig viure la meva primera joventut, marcada per la transició, la movida i el felipisme. Espanya era jove, com nosaltres, amb un futur al davant. Ens van prometre acabar amb el passat i les dues Espanyes. Europa era el futur, s'apostava per la cultura democràtica, com em va dir una vegada el president González: «Per una generació d'espanyols que no s'hagin d'enfrontar a una guerra i les seves conseqüències i tinguin una vida plena en democràcia». Han passat 40 anys des de la mort del dictador i tot allò que van prometre només va ser un somni per a adolescents tardans. Un sentiment de generació del 98 sembla ara mateix fer-se càrrec de tot.
Desperta; Espanya no existeix. Europa és l'enemic. La transició, una quimera. La Constitució, una merda. Les autonomies, un invent; i la classe política, uns estafadors professionals. Els canvis dels últims 38 anys no serveixen avui, tornem al punt de partida com en un maleït joc de l'oca.
Escolto expressions d'una altra època; fatxa, comunista, nacionalista, masclista, feminista, jueu, maricon, bollera… I se n'afegeixen altres al vocabulari de la intolerància, com unionista o taurí.
Notícies relacionadesLes dues Espanyes enfrontades com en l'època de Goya, una altra vegada l'entrada en comitiva; ara Torquemada és un hipster.
No hi ha dia en què una opinió plantejada des de la independència no sigui vilipendiada per l'exèrcit del cíber que només busca fer callar el diferent, el dissident de la seva opinió usant la xarxa, aquest forat negre, com a element de censura intel·lectual. No hem avançat gens. Havíem de ser referència, nació de nacions, país de creadors i poetes, la generació d'espanyols més preparada de la nostra història. I ens hem quedat en quixots, brivalls i lladregots fent gala de la nostra història, que ens tirem una vegada més pel cap i de la qual no hem après res.
