De tant en quan, la intervenció d’algun eurodiputat o l’anunci de certes mesures adoptades per algun comissari recorda els temps en què Europa era un referent simpàtic, engrescador, en el camí de construir un espai de convivència més just i solidari. Però solen ser apunts dispersos, quasi com anècdotes en una Europa, una Unió Europea, que amb el pas dels anys ha canviat la seva imatge de referent de democràcia, progrés i drets humans per una altra de nucli de poder egoista, de xoc d’interessos nacionals al servei dels poders financers més deshumanitzats.
Potser la Unió Europea feia molts anys que caminava en aquesta direcció però no ens adonàvem o no era tan evident. Amb la crisi de 2007 moltes cartes van quedar cap per amunt. Ens van deixar ben clar que Europa no era el lloc on compartir deutes o urgències econòmiques. Que cada país havia de pagar la part que li tocava sense esperar que cap del Nord els treiés les castanyes del foc. Ens van acusar d’haver viscut «per damunt de les nostres possibilitats». I que, per tant, havíem de viure pitjor del que ho havíem fet els anys anteriors. En comptes de l’Europa que ens acollia amb els braços oberts per compartir conviccions democràtiques i esperança de futur, en vam descobrir una altra d’autoritària, sense cor, implacable.
La resposta davant l’arribada de més d’un milió de refugiats que escapen de les guerres i la violència de Síria, sobretot, però també de països com l’Afganistan o l’Iraq ha entristit molts europeus que es resistien a criticar una Unió en la qual havien dipositat tantes esperances. L’Eurobaròmetre de la primavera de l’any passat presentava una visió optimista. Segons les seves dades, un 41% dels europeus tenia una bona imatge de la Unió Europea i només un 19% la tenia negativa. A Espanya, aquesta proporció era de 34 a 16.
¿Preferim aquesta Europa insolidària que el retorn a l’aïllament o l’aposta incerta per una altra de diferent?
L’ex-ministre de Finances grec Iannis Varufakis, conjuntament amb d’altres dirigents polítics i activistes, aposta per un Pla B per Europa. Aquest cap de setmana s’ha debatut sobre aquest Pla B a Madrid. Abans s’havia presentat a París i a Berlín.
Notícies relacionadesL’Eurobaròmetre, a més de demanar els europeus què en pensen de l’Europa que tenen, els hauria de preguntar també si creuen que se’n pot bastir una de diferent. Una, en la qual els països del Nord no imposin l’austeritat als del Sud i on els del Sud no es facin l’orni quan el Nord vol repartir els centenars de milers de refugiats que li arribin entre tots els membres de la Unió. Una com aquella a la qual ens va fer tanta il·lusió incorporar-nos-hi ara fa 30 anys.
L’actual ja no és un bon pla.
