¿Qui hi guanya celebrant unes altres eleccions?

Si l'actual Parlament espanyol no és capaç d'investir un president de Govern, es convocarà la ciutadania a noves eleccions, probablement per al juny. Hi ha qui veu en això un fracàs de la política, una manifestació més de la imperícia de la nostra classe política; fins i tot del seu esperpèntic allunyament d'una societat que li reclama esforços i diàleg per articular un Govern que ens representi i impulsi la regeneració democràtica que aquest país necessita amb urgència. És probable que alguna cosa d'això hi hagi; però sincerament no ho valoraria únicament així. Dissoldre el Parlament i convocar unes noves eleccions és, al meu entendre, una opció més; no un drama. Una opció que, sens dubte, alenteix la vida política; però, a la vista de Bèlgica, res especialment greu. El que sens dubte sí que passa és que provoca efectes. I intentar calibrar quins són és crucial per entendre les actituds que durant aquests mesos de negociacions estan desenvolupant els quatre partits més votats.

La repetició de les eleccions seria com una doble volta. En aquest mecanisme es redueixen el nombre dels contendents, o bé als dos o tres més votats o a aquells que hagin superat un cert cabal de vots preestablert. Això sol abocar a un enfrontament entre els candidats més votats de cada un dels pols ideològics (dreta-esquerra). L'abundant experiència acumulada amb aquest sistema electoral ens mostra que les transferències de vot són més fluides cap als centres de les famílies de preferències que cap als extrems. A un votant comunista li costa menys votar socialista, i a un de conservador li costa menys votar un democristià, que al revés.

No obstant, en el nostre cas ningú quedarà exclòs de participar-hi. No estem davant una segona volta sinó davant una possible repetició. I aquí el nombre de casos que tenim per intentar llançar lleis tendencials no és prolix. No obstant, el que és habitual és que la volatilitat dintre de cada bloc ideològic també jugui a favor de les forces polítiques més centrades. És a dir, els votants que canvien el seu vot en eleccions de repetició ho solen fer cap als partits polítics menys extrems del seu bloc.

No obstant, tots els analistes polítics han augurat que, si s'han de  repetir les eleccions, tant Ciutadans com PSOE seran els damnificats. L'aventura de Ciutadans ha sigut menys fructífera del que s'esperava i el vot útil farà pinya cap al PP -tornarà a casa en bona mesura-, i Podem podrà donar la definitiva urpada al PSOE i ubicar-se com la primera força política de l'esquerra. Per tant, els incentius de PP i Podem per repetir les eleccions són grans, i a això han jugat fins ara. El PP, habituat al tancredisme, ha dilatat temps, refusat encàrrecs de formació de Govern i carregat la responsabilitat a un PSOE al qual sotto voce convidava al mal menor: o pactes amb nosaltres o et devoren Podem i les seves confluències. Podem, que no ha deixat d'estar en campanya electoral un sol minut, ha ofert, de cara a la galeria, múltiples esbossos d'un Govern i un programa que sap que són inassumibles pel PSOE. Per tant, Pedro Sánchez es veu en la tessitura d'acceptar propostes de govern que el condueixen a una mort lenta o a morir ipso facto en una repetició electoral. I respecte de Ciutadans, res; no compta.

¿Mentrestant, què ha passat? Doncs que els centres de les famílies de preferències no han parat de negociar i molt probablement són capaços d'articular no un acord d'investidura sinó fins i tot un de govern. Sánchez es pot presentar a la investidura amb una proposta de Govern de coalició en minoria. De llarg el model més complex, perquè requereix consensos interns -els de la coalició- i externs -amb la resta dels grups- per portar endavant qualsevol projecte al Parlament. Potser el que més fidedignament respon a la voluntat popular: som diversos, aquí no sobra ningú i facin vostès el favor de dialogar i pactar fins a trobar una sortida.

Ningú donava un duro per Ciutadans i el PSOE; però potser, davant una repetició electoral, canvien les seves expectatives si són capaços de muntar  aquest projecte i deixen patent davant la ciutadania que si no hi ha Govern és perquè ni PP ni Podem són capaços d'abstenir-se per, des de l'endemà, començar a negociar lleis i reformes amb un Govern que sol no podrà treure-les endavant. És veritat que encara queden dos mesos, però l'actitud d'impossibilitar acords, fent semblar el contrari, de Podem i l'immobilisme del PP -gràcies a la seva vergonyant colla de xoriços- els pot convertir als ulls de la ciutadania en el que són, les postures extremes dels seus pols ideològics.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Catedràtic de Ciència Política

i de l'Administració de la UB.