La capella a la universitat

«No té cap sentit que hi hagi una capella ni catòlica ni de cap confessió religiosa en una universitat pública. Aquest era el meu missatge […]». Així s'expressava fa uns dies Rita Maestre, regidora de Cultura i portaveu de l'equip de govern de l'Ajuntament de Madrid, en el judici que se segueix contra ella per la comissió d'un presumpte delicte contra els sentiments religiosos. Fa cinc anys, sent estudiant de Ciències Polítiques, l'actual regidora d'Ahora Madrid va participar en una protesta a la Universitat Complutense de Madrid contra la permanència en aquell centre públic d'una capella destinada al culte religiós. La protesta es va concretar amb l'entrada d'un grup d'estudiants a l'oratori, on es va llegir un manifest de denúncia sobre l'existència de la capella, i una part dels estudiants, entre els quals hi havia la senyora Maestre, es van treure la samarreta i es van quedar en sostenidors. El fiscal demana per a ella un any de presó.

La declaració judicial de la representant municipal és del tot encertada en un Estat aconfessional com és Espanya. El fet descrit planteja de nou el significat del principi de separació entre l'Estat i les diferents esglésies. La Constitució prescriu que «cap confessió tindrà caràcter oficial». Però l'aconfessionalitat no s'atenua ni tampoc pot ser obstacle perquè també s'estableixi que «els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions» (art. 16.3). Vegem per què.

En efecte, en el cas protagonitzat per la protesta dels estudiants, la qüestió principal plantejada era si un Estat aconfessional pot consentir que en un centre universitari públic hi hagi una capella per al culte religiós. És a dir, si l'Estat que representa tots els ciutadans pot assumir que en una institució docent finançada amb diner públic, on s'ensenya sobre la base de la raó i no de la fe, hi hagi un espai destinat al culte religiós.

Doncs bé, un Estat com Espanya que no té una religió oficial no pot permetre-ho si no és amb el risc d'adulterar el significat constitucional de l'aconfessionalitat. Circumstància aquesta que immediatament es produeix quan el poder públic, fent abstracció de la deguda neutralitat que ha d'observar en matèria religiosa, al cedir un espai del centre universitari, assumeix com a pròpia la prestació d'un servei religiós. Perquè, al fer-ho, s'implica activament en unes activitats religioses que per majoritàries que eventualment puguin ser, només representen aquells ciutadans que les comparteixen. Però que, per se, en una societat plural no poden mai comprometre el conjunt de tots els ciutadans. L'Estat no pot assumir la prestació d'aquestes activitats, perquè si ho fa margina la resta de ciutadans que no les comparteixen.

La protesta de Rita Maestre i els seus companys estava plenament justificada perquè la permanència de la capella a la Complutense, així com 33 oratoris més existents en universitats públiques, és un fet insòlit i greu. I ho és perquè vulnera el principi constitucional de l'aconfessionalitat de l'Estat en matèria religiosa. I sense que pugui servir com a argument exculpatori, la vigència dels Acords subscrits el 1979 amb l'Estat Vaticà -l'anomenada oficialment Santa Seu- sobre assumptes jurídics, econòmics, ensenyament i religiosos. Perquè si bé en tant que tractat internacional de caràcter supralegal vincula les dues parts, no ho pot fer fins al punt d'ignorar la Constitució com a norma de rang superior. Els Acords no poden ser interpretats fent taula rasa de l'aconfessionalitat de l'Estat i de drets fonamentals reconeguts per la Constitució.

Per exemple, la llibertat d'expressió, que va ser el dret exercit pels estudiants, per protestar per la flagrant vulneració del principi constitucional que impedeix a l'Estat implicar-se en qualsevol confessió religiosa. Que ho fessin mostrant el tors seminú entra dins d'aquelles formes que pot adquirir la lliure expressió que, com recorda la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (cas Lingens c. Àustria, 1986), no només pot adoptar formes amables, sinó també molestes, provocatives o fins i tot feridores. És conseqüència natural de la llibertat ideològica i del pluralisme democràtics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En conseqüència, les legítimes conviccions que integren la llibertat religiosa dels ciutadans no es poden argüir com un baluard inexpugnable a la crítica i la protesta que, per raons d'interès general, pretengui alertar davant una vulneració de la Constitució.

Catedràtic de Dret Constitucional (Universitat Pompeu Fabra).