LA MORT D'UN PENSADOR ENCICLOPÈDIC
La saviesa d'ignorar
Umberto Eco era un lector omnívor que, amb saludable ironia, revaloritzava els llibres que no havia llegit
La mort d’Umberto Eco ha portat una allau de merescuts elogis sobre els seus gairebé ofensius coneixements. Capaç de parlar amb autoritat de l’origen dels espaguetis a la bolonyesa, el llibre d’acudits sobre el futbolista Francesco Totti, sant Tomàs d’Aquino i el mite de Superman, Eco va entendre que el copiós univers estava fet de signes desxifrables. Expert en l’edat mitjana i la televisió, va desxifrar el misteri de l’hermetisme i el de la banalitat del ràting. La seva capacitat per combinar el que és culta i el que és popular va permetre que El nom de la rosa
–escrita en bona part en llatí i ubicada al segle XIV– es convertís en un best-seller instantani.
Els seus gairebé il·limitats sabers el van portar a escriure llibres enciclopèdics sobre la bellesa i la lletjor, però de manera sorprenent es va escapar del tedi que acostuma a produir qui, en sentit literal, esgota un tema. De poc serveix conèixer els noms de tots els que van participar en la batalla de Waterloo. Lluny de l’expert en nimietats que es complau a descobrir l’errata en una nota al peu de pàgina o de l’erudit que acumula dades fins a patir una congestió mental, Eco va entendre la cultura com un joiós entreteniment. El seu sentit de l’humor el va salvar de prendre’s massa seriosament i el va portar a confessar els seus predicaments per lidiar amb el servei de bar de l’hotel o amb el salmó escandinau que havia de portar a Itàlia.
Amant dels volums que col·leccionava amb selectiu capritx i rampells fetitxistes, va centrar la seva vida en la lectura. Quan es va veure necessitat d’una definició per a l’objecte que definia la seva existència, el va comparar amb altres senzills i imprescindibles instruments: «El llibre és com la cullera, el martell, la roda, les estisores. Una vegada inventat, no es pot fer res millor». ¿Hi ha manera de perfeccionar la forquilla o l’agulla?
Amb saludable ironia, aquest lector de dieta omnívora revaloritzava els llibres que no havia llegit. En les seves indefugibles converses amb un altre eminent bibliòfil, Jean-Claude Carrière, guionista de Luis Buñuel, comenta: «Estem profundament influïts pels llibres que no hem llegit». La saviesa no consisteix a absorbir tots els toms d’una biblioteca, sinó a ser conscient del que s’ignora i del que se sap a mitges. Cal tenir l’habilitat de valorar el que es desconeix. En ocasions, això s’aconsegueix amb l’art de la lectura parcial o en diagonal: «¿Qui ha llegit de debò la Bíblia, des del Gènesi fins a l’Apocalipsi? Si sumo tots els fragments que he llegit en circumstàncies diferents, puc presumir d’haver-ne llegit gairebé un terç. Però no més. I, de totes maneres, tinc una idea molt precisa del que no he llegit». Això porta a una pregunta essencial: «¿Com és possible que coneguem llibres que no hem llegit?». Si en veritat es tracta d’obres d’importància, el seu missatge arriba a nosaltres per variats camins.
Ser culte implica enguinyar-se-les de molt diverses maneres per tancar llacunes de coneixement. Quan vivia en un internat a Torí, Eco anava sovint al teatre, però havia de sortir abans que s’acabés la funció per arribar a temps al seu dormitori. Anys després va fer amistat amb Paolo Fabbri, semiòleg com ell, que en la seva joventut havia treballat en un teatre on despatxava les entrades. Com que havia de tancar la caixa, veia l’obra ja començada. A Eco li faltaven els finals del teatre clàssic i a Fabbri els principis. Conversant, es van assabentar del que no sabien.
Sovint, qui entra a una biblioteca privada sol preguntar-li al propietari de casa si ja ha llegit tots aquells llibres. L’important, segons Eco, és tenir llibres precisament perquè no s’han llegit (si no, ¿quina sorpresa ens depararien?), a risc, per descomptat, que a l’agafar un llibre descobrim que, per raons culturals o atmosfèriques, ja sabíem de què tractava.
Però una vegada que es coneix una cosa cal saber desconfiar-ne. Internet ha portat la superstició que podem arribar immediatament a dades confiables, que en realitat poden ser falses. En conseqüència, el professor de semiòtica aconsellava als seus alumnes que actuessin com a nous escolàstics, consultant diferents llocs a la xarxa per sotmetre’ls a interpretació.
No és casual que el seu lema de vida, segons va recordar recentment el seu deixeble Jorge Lozano, hagi sigut la màxima de Boscoe Pertwee: «Fa temps estava indecís, però ja no n’estic tan segur». Per cert que Pertwee és un il·lustre desconegut. Se l’ubica en el segle XVIII però molts dubten de la seva existència. Eco va escollir emparar-se en un apòcrif. Res més lògic que el desxifrador de signes es recolzés en un fantasma.
Escriptor.
