Dissabte nit

El debat de la no investidura a Pedro Sánchez es va acabar com ja s'havia anunciat. El líder del PSOE, després de la segona votació de divendres, passarà a la història com el primer candidat a la presidència del Govern d'Espanya que perd un debat d'investidura. Només Mas a Catalunya l'iguala en aquesta glòria.

Però el més xocant del debat de dimecres, no pas important o rellevant, va ser l'espectacle que ens van donar ses senyories des de l'hemicicle durant el debat. Com en un plató televisiu, els joves protagonistes van joguinejar als seus escons com ho fan habitualment a les tertúlies patrocinades pels amos dels mitjans. Tant han crescut en el mitjà televisiu que, quan els han deixat anar al Congrés i han vist càmeres al seu voltant, han cregut que tot el que hi havia al seu voltant no era més que un decorat i han fet servir el seu ofici de tertulià. Menys Rajoy, que no pertany a aquesta generació de polítics de dissabte nit, els altres tres van oferir un xou de màxima audiència. Com el trident del Barça, que són diferents entre si però es complementen, es busquen i quan juguen tots tres junts no hi ha espai per a ningú més.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Els crits, els insults, una determinada xavacaneria de poca volada, un excés de gesticulació que mai ve a tomb, i un impostat posat d'estadista, que fa més riure que altra cosa, són els ingredients bàsics amb els quals ha anat creixent aquests últims anys el trident polític televisiu. I això és justament el que ens van oferir en el debat d'investidura. Un model de televisió basat a fer una cosa que s'assembli a la política. Poc més. Amb petons i abraçades fora de lloc. Escarafalls en edat de creixement. Demostracions de poc, més que de molt. Més de màrqueting polític que política, en definitiva.

Veure els Sánchez, Rivera i Iglesias en seu parlamentària, movent-se, fent cara d'estadistes i citant Churchill és, a estones, un exercici semblant a veure nenes practicant amb els jocs de la senyoreta Pepis.