Una oportunitat perduda

Del debat d'investidura d'aquesta setmana no n'ha sortit un vencedor clar, però sí una víctima evident: Mariano Rajoy. El president en funcions no solament ha perdut la iniciativa política al ser incapaç de teixir aliances més enllà del seu espai ideològic natural, sinó que ja ha sigut descartat per l'únic soci amb qui podia comptar. Albert Rivera ho va deixar clar en el seu discurs de dimecres afirmant, una altra vegada però amb més contundència, que aquesta nova etapa política no pot ser liderada (per la seva pròpia naturalesa) pel també president del Partit Popular. Però no és suficient.

Tot i que la desigualtat (i la crisi social), la corrupció (i la crisi institucional) i l'absència d'un projecte polític comú (i la crisi del model territorial) no són únicament responsabilitat del PP i de Mariano Rajoy, tampoc podrien entendre's sense el paper fonamental que aquesta formació política i el seu líder han tingut a l'hora de desenvolupar la magnitud del problema. Per això, que tres mesos després de les eleccions no hi hagi hagut marges perquè prosperés una alternativa d'entre la resta dels partits polítics representats al Parlament (que dupliquen els suports que va obtenir el PP) és un fracàs amb múltiples responsables.

Resistències vençudes

Semblava al mes de gener que Pedro Sánchez seria incapaç d'arribar fins al debat que ha protagonitzat aquesta setmana. No obstant, Sánchez no solament ha vençut les resistències internes (això explica la importància que els líders polítics se sentin amb la legitimitat d'haver guanyat per primàries), sinó que ha vençut les pressions pròpies (plenes de limitacions) i externes (abocant-lo a la Gran Coalició), presentant una alternativa al PP que sense ser recolzada per la majoria encara li permet seguir amb la iniciativa política els pròxims mesos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest context, Pablo Iglesias segueix amb la seva obsessió revelada a la revista Micromega7 l'octubre del 2015 de superar el PSOE, encara que una nova convocatòria electoral pugui consolidar una majoria ideològica liderada pels populars. I, mentrestant, al PP ho han sabut llegir i ja apareixen les primeres veus que, en privat, assumeixen que abans o després Rajoy haurà de ser sacrificat per retenir el poder: ja sigui per facilitar un Govern tècnic i evitar una convocatòria electoral, ja sigui per forçar un govern de coalició després d'unes noves eleccions, o com a conseqüència de passar a l'oposició abans o després de les eleccions.

Com a resultat d'això, els pròxims dies s'esperen moviments al Partit Popular (amb la possible aparició d'un salvador) dirigits a pressionar Sánchez, beneficiant tant Podem com el PP, però que podrien frustrar les ànsies de canvi. Per això, formacions polítiques minoritàries com Compromís o Izquierda Unida (d'ahí la màgia de les democràcies parlamentàries), allunyades d'interessos purament electorals, tenen la possibilitat les pròximes setmanes de facilitar les relacions entre els dos principals líders d'esquerres (és una anomalia que no es parlin), rebaixar la tensió i les exigències i oblidar que fa tot just unes hores s'ha perdut a Espanya l'oportunitat d'iniciar un nou capítol de la seva història.