El mirall dels refugiats

La catàstrofe dels refugiats sirians ens està mostrant que alguns dels supòsits sobre els quals fonamentàvem les nostres societats són falsos o s’estan esquerdant perillosament. 

    En primer lloc, ha obligat de nou les societats europees a preguntar-se si és cert que són o volen ser societats que promouen els drets humans, la dignitat humana i la llibertat com proclamen els textos fonamentals de la Unió Europea. Unes societats, d’altra banda, a les quals caldria suposar una certa comprensió sobre els moviments forçosos i forçats de persones: al llarg de la seva història, no precisament pacífica, han hagut de patir com milions dels seus ciutadans es veien obligats a buscar refugi i l’oportunitat de tenir una vida en altres països. Sense anar més lluny, la realitat espanyola dels dos darrers segles ha estat una història d’exilis i asils. Justament aquests temes es van parlar en la XII Jornada de Cooperació Immigrants i refugiats: un repte per a Europa organitzada fa uns dies per la Universitat Ramón Llull. 

    La incapacitat dels països europeus per gestionar la crisi de manera mínimament eficaç i respectant els drets humans, evidencia així, un cop més, el fracàs d’Europa. Quan ens interpel·len, contestem amb acords que no es compleixen, limitacions a llibertats essencials com la de la lliure circulació, mesures que no respecten la dignitat humana, manifestacions xenòfobes i, fins i tot, la criminalització de les accions solidaries. No estem davant d’un fenomen accidental i epidèrmic al projecte europeu. A les costes gregues (i a les tanques de Ceuta i Melilla) està naufragant l’Europa que crea fronteres en el seu sí entre nords i suds, la que torna a construir murs en lloc d’ensorrar-los, la que no vol mirar més enllà dels específics interessos particulars dels seus membres. L’Europa fortalesa, l’altra cara de l’Europa asocial, està resultant el problema i no la solució.

En segon lloc, és perillosament reduccionista centrar-nos només en els refugiats i oblidar-nos del nombre ingent de persones que també es veuen obligades a abandonar el seu país d’origen. No hi ha dubte que la guerra de Síria ha provocat una crisi humanitària d’una extrema gravetat a la qual cal donar respostes. Però ens equivocarem si, com sembla deduir-se de determinats discursos, establim una divisió entre acollibles –els refugiats– i no acollibles (o molt limitadament acollibles) –els immigrants–. L’única manera rigorosa i justa d’abordar el tema és pensar que tothom que es veu obligat a emigrar pateix una violència, molt sovint estructural, que l’expulsa de la seva comunitat i del seu país, sigui fruit d’una guerra (moltes són encobertes), de la persecució per les seves opcions religioses, sexuals o polítiques o del model econòmic hegemònic. 

    En tercer lloc, hem de partir d’una premissa essencial: les nostres societats són cada cop més multiculturals. La diversitat cultural no és una opció ideològica, sinó una realitat, que exigeix repensar el monoculturalisme en el qual estem fonamentalment instal·lats. Repensar i portar a la pràctica noves polítiques que permetin fer compatibles la igualtat i la diferència, els drets culturals i els de ciutadania (i els deures és clar) i reconstruir el delicat entramat sobre el qual s’assenta la convivència en societats plurals. Aquests són uns dels principals reptes de futur que tenim plantejats. Si no som capaços de gestionar de manera justa i cohesiva la diversitat cultural, corre perill la mateixa democràcia. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

D’altra banda, el repte multicultural exigeix noves polítiques públiques i el desenvolupament de les polítiques socials. Acollir persones significa donar-los accés al mercat de treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat i que se sentin còmodes en la societat d’acollida. Bona part dels conflictes que atia i dels quals s’alimenta la xenofòbia, sorgeixen de la competència entre autòctons i immigrants per les engrunes d’uns Estats del benestar cada cop més esquàlids. Invertir en política social és invertir en cohesió, és lluitar contra els radicalismes d’uns i altres, contra la intolerància del signe que sigui.

    Tot plegat no vol dir que hi hagi solucions fàcils. Si una cosa resulta clara és que cap dels models d’integració que s’han portat a terme ha resultat plenament exitós. Tots ells presenten problemes i conflictes. Però ens hem de rebel·lar contra el relat, cada cop més estès, que ens situa entre l’espasa del racisme i la paret del bonisme. Quan ens mirem al mirall de la immigració, la imatge que veiem no és la de societats obertes, solidàries, respectuoses amb la diferència, compromeses amb la dignitat humana, cohesives i justes. I si el que veiem no ens agrada, no li donem la culpa al mirall. Ens hi va el futur.