Johnny Hallyday, Rock and Roll Actitud

Els concerts que marquen una vida, la teva època daurada, els llocs comuns, els amors passats i els amics que segueixen al teu costat, concerts que mai s’obliden com els apuntats.

    Lou Reed amb Franco encara viu, els Rolling a la Monumental,  Dr Feelgood i Burning a Badalona, Ramones en les festes del PSUC, Crazy Cavan a Londres, Jerry Lee a Lió, Springsteen a poc del cop d’Estat, els Clash dies abans de la meva incorporació al servei militar, Gabinete Caligary a Rock Ola, Mink de Ville al 54… 

    Fins a arribar a una edat indeterminada en què, de tornada de tot, ja no et sorprèn res. I et deixes de tonteries i envies a la merda el què diran i et plantes a París per veure l’últim rocker de la vella escola. Al Parc dels Prínceps el dia del seu 60 aniversari, un públic que inclou quatre generacions coreja el seu nom, perquè Johnny és França, la nostàlgia en la seva justa mesura, adaptació al medi digna d’estudi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    Anys després, als afores de París recordo les seves paraules, «només quedem Mick i jo», mentre em clava aquells ulls blaus que reflecteixen les vides viscudes amb la tranquil·litat que dóna saber-se una llegenda més enllà del seu temps. Johnny, l’últim representant de la grandesa musical francesa. 

    Amb els nostres 16 anys, Johnny era el mirall on mirar-nos, ser com Johnny, tenir una nòvia com la seva, viure perillosament i ser tan xulo i busca-raons com ell, en una paraula, sentir el poder del rock and roll en tota la seva expressió. Johnny trepitjarà demà l’escenari del Liceu amb un repertori llegendari i inapel·lable. Per a mi, no obstant, tindrà un component especial. Gravar amb ell va ser un regal dels déus, i el concert del seu 60è aniversari a l’estiu dels meus 42, un viatge cap a la meva maduresa. Johnny Hallyday, gràcies per existir.