Menys il·lusionats
¿Són optimistes els espanyols respecte al seu futur laboral? Ho són moderadament segons el quart Índex de Confiança Social publicat per Esade, un indicador que reflecteix estats d’ànim sobre nou variables que donen seguretat (o inseguretat) a la vida quotidiana dels ciutadans. Com són l’accés a la vivenda, a la sanitat, o a les pensions, les possibilitats de trobar una feina, etc. Entre aquestes expectatives, la de poder treballar ara, o en un futur immediat, tendeix a allunyar-se de la desconfiança majoritària que els enquestats mostraven el primer trimestre del 2014. A finals del 2015, els optimistes superen els pessimistes i els joves són els més esperançats.
Podria semblar absurd si ens atenim al feble creixement d’una feina inestable i precària, però no ho és. El que està influint en aquestes expectatives, relativament encoratjadores, no és un canvi substancial en la taxa d’atur, que segueix sent molt alta, sinó la percepció que la destrucció massiva de llocs de treball (que fins al 2013 es va viure com un tsunami imparable) s’ha aturat i fins i tot revertit. Cosa que era inimaginable fa dos anys. Tot i que es basa en increments molt fràgils, la sensació es magnífica pel desig col·lectiu de superar la por que va generar la desocupació desbocada, un temor encara molt profund.
Des del 1966, quan el sociòleg W. Runciman va publicar el llibre Relative Deprivation, sabem que les percepcions de privació estan condicionades per l’entorn. Així, quan es parteix d’una situació pèssima, qualsevol bona notícia adquireix un significat més gran per petita que sigui, un fenomen que sembla estar passant en el nostre cas. Si això és aixecar castells en l’aire queda obert a la interpretació.
L’augment de l’optimisme dels joves s’explica, en part, per una experiència laboral que, des del seu inici, es desenvolupa en un mitjà on la seguretat de la feina és una panacea de la qual han sentit parlar, però que no han conegut. A partir d’aquesta vivència iniciàtica, les noves generacions estan culturalment més ben adaptades a un àmbit laboral sempre inestable i precari en què el lloc (i el contracte) de treball s’entenen de forma probablement molt diferent de com pensaven les generacions més velles, que s’estan veient obligades a fer un esforç d’adaptació cultural i professional als mercats laborals emergents.
Un jove d’avui viu amb més normalitat el trànsit entre ocupació i atur, o accepta sense gaires laments els canvis constants en el contingut i qualitat de la feina. Si és així, les seves expectatives personals i la seva idea del que és laboralment admissible seran diferents, encara que la seva situació objectiva pugui ser pitjor que la d’una persona amb més edat. Més optimistes potser, i aparentment menys conflictius, però també menys il·lusionats.
