Indignació irremeiable

La corrupció practicada durant l’última legislatura produeix una indignació molt difícil de suportar. Les més recents converses gravades als xoriços, impregnades de la xuleria i prepotència masclista més vulgars, resulten vomitives no només pel seu vocabulari i la seva fraseologia  (amb proliferació de conys, collons, polles, hòsties i putes) sinó pel més absolut menyspreu a les regles fonamentals de la democràcia. Aquests individus parlen amb la convicció que, facin el que facin, quedaran impunes; que ningú ni res els impedirà seguir fent la seva. El seu fort són els diners fàcils. El negoci en el pitjor sentit de la paraula (Potosí actualitzat). Aconseguir la pasta com sigui, defraudant i mentint quan faci falta. I, mentrestant, és clar, passant-s’ho pipa. 

«A l’ètica per l’estètica», preconitzava Fernando de los Ríos.  Les aixetes «daurades» de Jaume Matas són potser un dels màxims símbols del deteriorament circumdant. Un altre: rebatejar com a Vodafone Sol l’estació de metro més emblemàtica del país, el Piccadilly Circus espanyol (el nou ajuntament madrileny no renovarà, per dignitat elemental, aquest vergonyant contracte). Un altre: L’Algarrobico almerienc (enhorabona a Greenpeace). Una societat amb una televisió pública que manté, any rere any, en hora punta un programa escombraries de tanta frivolitat i degradació cretinitzant com Corazón, corazón, obsessionat amb la fama, la bellesa i la riquesa, mereix gairebé compassió.

No importa el partit, és llei de la naturalesa, aquí i fora d’aquí: doneu-los el poder i veuràs com són. Sobretot si es tracta d’una majoria absoluta. No s’hauria d’oblidar mai el que va passar la tardor de 1933, quan, al no ser capaces les forces progressistes de coalitzar-se davant del perill, va arrasar la CEDA de Gil Robles i es va iniciar el desmantellament dels avenços socials del primer bienni de la República. Ho diu tot l’escomesa del Partit Popular contra l’assignatura de Ciutadania, imprescindible en un país on el civisme, com les ubiqües burilles, està per  terra. L’única manera que hi hagi futurs adults responsables és inculcar, mitjançant el sistema educatiu públic, el respecte a l’altre i al nostre entorn. Fa falta un solemne pacte d’Estat per garantir-ne l’estabilitat, ocupi qui ocupi el Govern.

I un pacte cultural. Durant el Quadrienni Negre, avui per sort agonitzant, l’habitual absència de ministres en les estrenes madrilenyes ha sigut molt comentada per la gent de la faràndula. Personalment, no podré oblidar mai la brutal acusació llançada per Cristóbal Montoro contra uns innominats actors d’haver robat a Hisenda quan, a causa del mortífer IVA del 21% i altres raons, la gran majoria estan a l’atur i pateixen penúries.

Tampoc serà fàcil oblidar el somriure d’autosatisfacció permanent del ministre Wert (ara disfrutant a París d’un sens dubte ben remunerat retir). «Hi ha hagut una agressió brutal al món de la cultura en aquests anys», va declarar Patxi López així que va ser elegit president del Congrés dels diputats. És cert: el Partit Popular ha clavat un cop molt cruel al cor de la cultura. I això quan la cultura d’un país és el que més s’hauria de protegir i mimar. La falta de suport als investigadors ha donat lloc a un èxode massiu i irrecuperable de cervells. La situació de les pensions dels escriptors jubilats és igualment escandalosa, per culpa del que va disposar el PP l’any 2011, segons el qual no poden guanyar més de 9.172 euros a l’any amb el fruit dels seus esforços (llibres, articles, conferències) sense perdre, amb la multa corresponent, el legítim fruit de les seves contribucions de tota la vida. Això no passa en cap país del nostre entorn immediat, solament aquí. Quina ofensa, de veritat. ¿No entenen Rajoy i els seus companys d’armes que els escriptors poden donar molt de si, potser el millor, després d’arribar als 65? Si escriure a Espanya sempre ha sigut plorar, amb els populars més que mai. A la catòlica Irlanda, quan jo estudiava allà, estava prohibit l’Ulisses. ¡Per alguna cosa Joyce havia dit que la seva pàtria era «com la vella truja que es menja la seva pròpia lletigada»!  Avui JJ és un orgull nacional i es respecta, gairebé tant com a França, els que escriuen. ¿Per què aquí no?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El PSOE i Ciutadans han acordat, entre altres propostes de gran calat, reduir l’IVA cultural al 10%, treballar per un pacte educatiu, comprometre’s amb l’anomenada llei de memòria històrica –tan vilipendiada pel PP– i tenir en compte els creadors. Que Podem s’hagi negat a abstenir-se em sembla roí... i potser suïcida. Però encara hi ha temps per al consens. Veurem si al final preval el sentit comú.

Escriptor.