Minuet, vals i rock and roll

Crec que vaig escriure fa temps en algun lloc -i si no ho vaig fer, ara em sembla bon moment per fer-ho- que «ballar és una forma de fer l'amor amb mètodes pacífics». El que volia expressar amb aquesta cita és que lamento el deteriorament de la relació entre els dos sexes que es produeix en la nostra societat i que, potser, tal deteriorament es podria frenar si balléssim més sovint balls de parella. Ja sé que ja no s'estilen, però no es prenguin de broma la meva proposta.

Si em reencarnés en una segona vida terrenal, un dels meus propòsits seria aprendre a ballar. Sempre he sigut bastant maldestre en aquesta àrea de la relació social, i tot i que em sembla que també ho he sigut en d'altres, em dol especialment la meva incompetència com a ballarí. Ballar ofereix una oportunitat magnífica d'abraçar una noia sense aixecar sospites, dir-li que agradable que resulta estar en companyia seva sense per això ser acusat d'assetjador, i fins i tot galantejar-la sense que això sigui jutjat com una cosa impròpia.

La nostra història està plena de magnífics exemples de balls de parella dels quals podem prendre els exemples que més admiro i que contribueixen a sentir-me especialment frustrat en aquest aspecte de la sociabilitat. Els tres balls que al meu parer marquen tres fites han sigut el minuet, el vals i el rock and roll. Tant de bo poguéssim recuperar el seu esperit i tant de bo això ens servís per distendre el mal rotllo que va creixent entre homes i dones sense que sapiguem ben bé el perquè i del qual la violència masclista és el seu més menyspreable -però no l'únic- epifenomen.

El minuet és el ball galant per antonomàsia. Home i dona s'ajunten i se separen formant files paral·leles. El tracte entre tots dos és igualitari i respectuós; es guarda una distància prudent. L'assossegat ritme ternari enbolcalla la dansa en una atmosfera de calma. El minuet diu que el món és com és, i per això sobreviu a la cort francesa del Rei Sol i als salons del XVIII per arrelar-se en la música clàssica, des de Häendel i Mozart fins a la divina Tercera Simfonia de Mahler, en la qual dóna el seu últim sospir deixant-nos la nostàlgia d'una festivitat mesurada. Després, les maneres galants comencen a declinar.

El vals, amb el seu gràcil ritme de tres per quatre, és un cant a la lleugeresa de la vida i a l'harmonia dels moviments de la naturalesa. És una festa per a la vista; l'expressió màxima de l'elegància sense que per a això calgui que ella es vesteixi de princesa i ell de militar de graduació. N'hi ha prou amb la música recolzada en les cordes i saber-se plantar bé. La indumentària clarament diferenciada però sempre amb certa distinció (estem encara al XIX) i l'actitud sobre l'escenari distingeixen clarament els dos sexes i afirmen rotundament la divisió del gènere humà en dues parts iguals (fet que Freud va corroborar a falta de millors evidències científiques) alhora que els fa girar interminablement com ho fa un planeta al voltant de la seva estrella. Els ballarins, ara sempre junts, a diferència de la distància moderada que imposava el minuet, no se solen mirar de cara: giren la vista en direccions oposades, com si amb això volguessin abraçar tot l'univers. Encara manaven els somnis imperials.

Amb el rock and roll, el ritme es fa trepidant; passem a un quatre per quatre ràpid, marcat per un baix precís, retallat, que no pot faltar mai; hi tenim des de Chuck Berry ('Roll over Beethoven') fins a Elton John ('Crocodile Rock') passant pels Beatles ('Dizzy Miss Lizzy') i ELO ('Rock & Roll is king'). Les parelles vesteixen de manera informal i es miren de front per pactar els moviments que s'aniran succeint veloçment; ell li indica amb un gest mínim les seves intencions, ella disfruta quan ell la porta bé. Tots dos es concentren, perquè encara que en el rock sembla que és ell qui mana, el tempo visceral i l'audàcia pertanyen a ella. No em sembla encertat que es designin com a música rock moltes de les peces que no tenen res a veure amb el genuí rock and roll ballat a l'estil de 'Grease', per exemple.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Els tres balls ens ensenyen que pot i ha d'existir harmonia entre els dos gèneres independentment de la distància que es guardin, de la velocitat a la qual es moguin, de cap on dirigeixin les seves mirades, de com vesteixin; ens donen alguna pista per redirigir les nostres conductes, acceptar-nos en les nostres diferències, respectar-nos i pacificar els nostres gestos. I fer-nos festes i bromes. I passar-ho bé, que per a això som alhora tan iguals i tan diferents.

És preocupant que el malentès creixent entre gèneres vagi amputant la nostra espontaneïtat i augmentant les nostres pors. Potser aquesta és una visió masculina de l'assumpte, però al meu inexpert judici seria una fal·làcia fer recaure tota la responsabilitat de la violència de gènere en l'home, que amb el seu freqüent suïcidi testifica una situació de carreró sense sortida a la qual s'acostuma a arribar junts.