La roda
Senyor Rufián
Nelson Mandela va publicar la seva autobiografia titulada El largo camino hacia la libertad el 1995. En aquest llibre hi relata la seva detenció a la comissaria de Newlands, durant la qual va ser insultat per un policia per tenir les mans a la butxaca. «¿Creus que aquesta és manera d'estar davant d'un oficial?». L'endemà va ser cridat al despatx del comandant, on se li va retreure una actitud suposadament «insolent». Després que es muntés un sidral per les respostes de Mandela al comandant i que gairebé el cosissin a garrotades, va entrar el poli bo i va començar a parlar-li de tu tot fent-se el graciós. «Per a vostè no sóc en Nelson, sinó el senyor Mandela», va contestar-li.
La primera intervenció de Gabriel Rufián al Congrés dels Diputats ha fet perdre els nervis a gent molt diversa, que l'han tractat d'insolent i irreverent. Rufián és una persona molt educada i prudent i, per més que me'l miri del dret i del revés, no veig que en el seu discurs s'aparti d'aquestes virtuts. Parla de vostè, no crida, no perd els nervis, no manca al respecte a ningú ni fa res d'estrambòtic. És cert que va parlar amb contundència, però no era menys contundent el «Váyase, señor González, no le queda ninguna otra salida honorable», pronunciat en aquella mateixa cambra anys enrere. I no cal dir que Rufián ni s'ha aproximat al famós «¡A la mierda, joder!» de José Antonio Labordeta.
El problema és que aquells que l'acusen d'insolent ho han viscut tal com si un uixer dels que treballen a la cambra s'enfilés al faristol a dir-ne quatre de fresques a ses senyories, tot oblidant que és igual de diputat que els 349 restants. Si parlen d'irreverència és perquè esperaven la reverència. Confiaven en la mateixa llefiscositat catalana de sempre, amb els tractes de genuflexió fàcil i barata, i s'han trobat amb algú que els deia, mirant-los als ulls: «Per a vostè no sóc en Gabriel, sinó el senyor Rufián».
