Guerra civil al PP

L'intent d'investidura de Pedro Sánchez ha posat en evidència diverses coses. La primera i possiblement més cridanera és la distància sideral entre els socialistes i Podem, que sembla impedir un acord de l'esquerra per formar Govern. La segona evidència que ens deixa el debat és la soledat del Partit Popular, que tot i ser la força més votada, tot i portar a la cambra el recolzament de més de set milions de votants, ha quedat i queda fora de qualsevol entesa per fer Govern. El del PP és un grup estèril, tot i la seva magnitud. No compta per a cap acord, i els discursos de Mariano Rajoy ho van posar dramàticament en evidència. La seva posició numantina, el seu posat de Don Tancredo i les seves referències a la situació que es va trobar en assumir el Govern cap al pleistocè del 2011, feien de l'encara president en funcions un anacronisme polític.

És evident que les decisions de Rajoy en aquest episodi han estat errònies i l'han anat deixant de banda, tot i els seus 119 diputats (més Gómez de la Serna). Però també és evident que la situació actual d'arraconament que viu el PP no és fruit només dels moviments tàctics del seu president.

Al PP es viu una guerra civil. Soterrada, certament, però guerra al cap i a la fi. És una confrontació nova, que no segueix les línies de les velles disputes entre aznaristes i marianistes, amb Aguirre fent d'ariet dels primers. El d'ara és un conflicte que arrenca amb el papers de Bárcenas el febrer de 2013 i l'enrocament de la direcció (l'acomiadament «en diferit» de María Dolores de Cospedal i els SMS de Rajoy), que té una repercussió directa en l'afebliment del suport al PP entre els votants de centre, el sant greal del vot popular, el bloc que dóna i treu majories.

L'immobilisme de Rajoy i els seus davant del tsunami de Luis Bárcenas provoca nervis dins del PP i fora. Nervis que arriben al màxim la tardor del 2014 quan Podem, la sorpresa de les eleccions europees del mes de maig, es destaca com l'únic receptacle del vot protesta, tant d'esquerra com de centre (al baròmetre del CIS del gener de 2015, Podem supera el PP en intenció de vot entre els electors d'aquest espai).

En aquell moment es fa evident la fractura generacional en l'electorat, entre els que volen un canvi profund del sistema i els que malden per mantenir-lo. Aquesta fractura es fa evident també a l'interior del mateix PP. Hi ha moviments per canviar l'estratègia i sortir de la paràlisi, però fracassen. Cospedal es manté, amb l'ajut de Rajoy i els marianistes, però es comença a configurar un pol renovador, al voltant de la vicepresidenta.

El fracàs dels sorayos a l'interior del PP provoca la recerca d'una solució externa per una part de l'elit econòmica, espantada per l'ascens de Podem, i molt crítica amb Rajoy. Aquesta solució serà Ciutadans, que fa la seva aparició estel·lar a les autonòmiques andaluses del març de 2015. L'objectiu és doble. D'una banda, canalitzar el vot de protesta moderat cap a una opció diferent de Podem; de l'altra, obligar els populars a moure's d'una vegada.

El cicle electoral atura momentàniament la guerra interna popular, tot i que hi ha escaramusses arreu entre renovadors i immobilistes. Algunes d'aquestes escaramusses són evidents, com ara les posicions heterodoxes de Cristina Cifuentes o alguna declaració crítica de com s'ha enfocat el tema de la corrupció. Altres escaramusses són menys evidents, però més nocives, com la filtració de presumptes casos de corrupció que apunten a la vella guàrdia popular, i no només la marianista (cas Púnica).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La situació derivada dels resultats de les eleccionsdel 20-D ha atiat aquesta guerra civil entre tancredos i lampedusians, entre els partidaris de no moure's i els que entenen que calen sacrificis si es vol conservar el poder. Entre el ministre de l'interior i el de justícia, principals exponents al Govern de les posicions marianistes i sorayistes. El cas Taula és una batalla més d'aquesta guerra civil que apunta directament a un dels principals suports de Rajoy, Rita Barberá. La idea de fons, compartida pels cadells populars i propulsada per una part de l'establishment econòmic, és la de fer neteja del Partit Popular, rejovenir-lo, i d'aquesta manera aconseguir tornar-lo al tauler de joc, treure'l del racó on l'ha dut Rajoy i el seu immobilisme i obrir la possibilitat de participar en la configuració d'un Govern reformista moderat, amb Ciutadans i, si es deixa, el PSOE. Però per arribar fins aquí cal fer fora la vella guàrdia i les seves caixes b i abraçar la causa reformista, encara que sigui per assegurar que tot segueixi igual.

Politòleg.