La pilota està rodant

Oslo, Perpinyà, Stuttgart, Lausanna, Sant Sebastià, Visperterminen o el llac Como, per exemple. Jo l'he fet servir aquí. I no m'ha dolgut. És més, m'ha agradat. No me'n penedeixo, me n'alegro. El que puc dir és que no va ser barat. Podria haver-ho sigut, però no vam voler. Perquè no estava sol. Amb qui vam decidir fer-ho vam establir que tinguessin unes condicions determinades en cada ocasió. N'hi havia de netes; altres van ser antigues. Unes gracioses i altres insípides. Estic parlant de cases particulars llogades entre particulars. Es tracta de l'economia col·laborativa, una fracció, amb molta façana, de la nova economia. Poden ser cases però també cotxes, mobiliari, préstecs dineraris, quadros, bosses o fins i tot temps de persones per a encàrrecs. Imaginin-s'ho, hi deu haver algú en algun lloc ignot del planeta que ja ha pensat en això i està mirant de desenvolupar el seu projecte d'economia col·laborativa.

No vull entrar a valorar si amb ella millorem el planeta (menys recursos més ben utilitzats). Els entesos ja s'hi pronunciaran. Ni tampoc si gràcies a aquesta activitat recaptem impostos per a les nostres societats (tema que no és intranscendent). Ni tan sols jutjo si es tracta d'un complement per als ingressos dels ciutadans que la practiquen cedint els seus béns o, per un altre costat, és una nova oferta comercial que ha d'oferir-se per cobrir un segment de mercat determinat. No diré si és una manera de conèixer gent i desenvolupar noves relacions socials. O d'integrar els turistes a la nostra ciutat (el Peter, d'Àustria, s'integra poc en un cap de setmana, com jo quan visito el seu poble).

L'economia que ve

Hi ha un discurs de fons que em sembla més interessant. Més rellevant. Més pràctic (sóc de l'escola utilitarista). I és el de l'economia que ve. ¿Volem quedar-nos-en al marge? ¿Volem ser seguidors o creadors? ¿Volem ser actors o espectadors? Aquest, sí, és el tema. Ja ho va dir Woddy Allen: «M'interessa el futur. És on penso passar la resta de la meva vida».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè aquesta economia, la nova, aquesta de la qual es diu que en un parell de decennis pot ser tan gran com l'economia física d'avui, la que mutarà, es recargolarà sobre si mateixa i adoptarà mil cares és l'economia en què les meves filles viuran. Perquè aquesta serà l'economia que els tocarà viure. I això sí que m'ocupa les neurones.

I per a això hem d'exigir-nos entendre totes les dimensions que cada una d'aquestes noves activitats d'aquesta economia que ve impliquen, ja sigui talent, formació, connectivitat o infraestructures. I també la dimensió legislativa. Així que sense ser normal que es demani això, senyors legisladors de la Unió Europea, Espanya, autonomies i ajuntaments, regulin. O, si no volen fer-ho, doncs desregulin (demanar això sí que és més normal). El que és impossible és no fer res perquè no és normal la disparitat normativa entre un hotel i una casa llogada entre particulars. Alguna cosa no encaixa. Tant uns com altres demanen una llei que permeti fixar el camp de joc. Ara, hem de tenir en compte que la pilota ja està rodant.