El radar
Tronistes i refugiats
Els (i les) tronistes han assaltat aquesta setmana Entre Tots. La carta de Núria Carreras (administrativa de Banyoles) ¿Com pot cobrar més un tertulià o un tronista que un metge? va aconseguir això que es diu incendiar les xarxes i convertir-se en l'article ciutadà més llegit de la setmana. La Núria deplorava l'exemple que donen els programes de màxima audiència: «Difamació, crueltat i actituds clarament masclistes centrant moltes vegades els seus atacs contra les col·laboradores per la seva edat, físic o condició sexual...» Basant-se en la pregunta de la Núria, Ramon Burniol, desocupat de Barcelona, aprofundia en la crítica: «¿Per a què clavar colzes, disputar-te amb altres aspirants en dures oposicions si els tronistes guanyen més que un metge i no fan res?»
La crítica a l'anomenada teleporqueria és recurrent en la conversa pública. Abunden les denúncies pel seu baix nivell i els laments per les seves altes audiències («La televisió espanyola és així perquè les audiències som així», va escriure Paula Ramisa, estudiant de Sant Cugat del Vallès). Se la critica perquè canibalitza la graella televisiva i se la menysprea perquè es manté impertèrrita fins i tot quan l'actualitat requeriria que deixés pas a les coses importants de veritat: «Hermano Mayor, a Cuatro; Sálvame Deluxe, a Telecinco; Equipo de Investigación, a La Sexta, i Tu cara me suena, a Antena 3. Aquest va ser el reprovable panorama de les televisions privades, incapaces d'interrompre la seva programació per informar-nos de la nit més dramàtica a França des de la segona Guerra Mundial», va escriure Albert Roche, estudiant de periodisme, amb motiu dels atemptats de París del passat mes de novembre.
Crida molt l'atenció la presència en la conversa pública de tant fiscal i tan poc advocat defensor, donades les xifres d'audiència de què disfruta l'anomenada teleporqueria. Potser passa perquè aquesta teleporqueria, com el menjar porqueria, el periodisme porqueria o la política porqueria, es consumeix però no es racionalitza, es disfruta (és un dir) amb l'estómac però no s'analitza amb el cervell. Potser. O potser és que com també passa en altres àmbits (què es diu en les enquestes i què es vota després, per exemple) la teleporqueria es disfruta al menjador de casa, s'aclama sota l'empara del semianonimat de les xarxes, es disfruta en els sopars amb els amics i en els grupets de la feina, però no es defensa seriosament en públic, i possiblement no en fa cap falta. És un petit pecat, una distracció sense repercussió, tampoc s'ha d'exagerar, quan un arriba a casa cansat després d'un dia dur no està per veure desgràcies a la tele.
«Que com es vesteixen Arrimadas, Alborch i la Pedroche o es desvesteix la Kardashian, els cenyits pantalons de Guardiola o els calçotets de Ronaldo i la incorporació de la icona femenina amb faldilles paritàries en els semàfors de València ocupin els titulars en les notícies no sorprèn. (…) A mi m'importen els que sent homes, dones i nens no tenen ni tan sols denominació personal, només són refugiats. Centenars de milers de persones a les quals s'adverteix que no vinguin, ometent d'arrel el fons de la qüestió. I és que no vénen, ¡fugen!», es lamenta Elizabeth Vargas, professora d'Imatge de Mataró.
¿Són, com indica Elizabeth, els rànquings d'audiència (o les notícies més llegides a les webs, o els hashtag de Twitter, o les emoticones de Facebook) un fidel indicatiu de les prioritats i les preocupacions de l'opinió pública? Si fos així, a vegades seria un retrat depriment; altres (l'onada d'emoticones llagrimoses per la mort d'Aylan, per exemple) seria reconfortant. En els dos casos són un retrat parcial. La conversa pública avui és variada i plural, molt difícil de mesurar en termes quantitatius. Per això és tan arriscat parlar en nom de la gent, així, sense miraments. Ja només escoltar-la requereix un enorme esforç.
www.elperiodico.cat/ca/temes/radar
