Polèmica per un servei bàsic
És l'hora de Barcelona
La ciutat i la seva àrea tenen l'oportunitat de recuperar la gestió pública del proveïment d'aigua
Plantejar una gestió pública de l'aigua hauria de ser més que una opció en un context en què a nivell mundial és l'aposta més habitual. És més senzill enumerar les ciutats europees que han privatitzat la gestió de l'aigua que les que compten amb una gestió pública. Avui la gestió pública abasteix aproximadament el 90% de la població mundial i ja són centenars els municipis que han apostat per la remunicipalització. Paris i Berlín en són casos paradigmàtics. Però també Nova York, Tòquio, Toronto, Estocolm, Oslo, Hèlsinki, San Francisco, Los Angeles, Melbourne, Roma, Kyoto, Munic, Milà, Glasgow, Boston, Medellín, Bogotà, Quito, Atlanta, Copenhaguen, Buenos Aires, Rio de Janeiro... El denominador comú: grans ciutats i gestió pública de l'aigua.
A Espanya i Catalunya, les administracions poden triar diferents fórmules per prestar els serveis d'abastament i sanejament: gestió directa, societat mixta, concessió, societat mercantil pública... Però l'Administració local en manté sempre la competència, la titularitat i la regulació de la prestació i provisió a la ciutadania.
La meitat de la població espanyola rep aquests serveis mitjançant una gestió privada o empreses mixtes publicoprivades. En els darrers 10 anys, el procés privatitzador ha crescut considerablement a l'Estat espanyol. La crisi i les restriccions pressupostàries de molts ajuntaments han facilitat l'entrada d'empreses privades en la gestió de l'aigua com a instruments financers de les arques públiques. Decisions que, lluny d'emmarcar-se en un debat sobre la qualitat i l'eficàcia, s'ha emmarcat en els ingressos que podien aportar, mitjançant «cànons concessionals», que rebrien les administracions. Ingressos avançats per les concessionàries i repercutits en tarifa a la ciutadania, més interessos, al llarg d'anys de concessió.
A diferència del que passa a Europa i al món, les excepcions a Catalunya són els municipis amb gestió pública de l'aigua com el Prat de Llobregat o Mataró. Aquí, la gestió pública tan sols abasteix un 10% de la població. I els exemples de privatització són rellevants. Tant el procés de privatització de l'empresa pública Aigües Ter Llobregat que la Generalitat va dur a terme, com el procés que l'Àrea Metropolitana (AMB) va fer per regularitzar una gestió sense legitimitat que operava a 23 municipis, entre ells Barcelona, han estat processos amb una polèmica més que destacable.
En ambdues privatitzacions la resposta va ser la mateixa: fort moviment social i ciutadà en contra, i una guerra judicial entre les empreses. Ara tenim les primeres sentències d'anul·lació dels acords que havien permès a dues empreses quedar-se amb el negoci de l'aigua. Fa pocs dies coneixíem la del TSJC sobre la constitució de l'empresa mixta de l'aigua de l'AMB. Una sentència demolidora que no qüestiona el procediment, sinó que declara la nul·litat de tot allò que va justificar que Agbar obtingués la gestió de l'aigua de gairebé tres milions de persones, sense passar per un concurs públic, fins al 2047 i amb una participació del 85% de l'empresa mixta que es va crear.
Ni estava justificat crear l'empresa mixta mitjançant una adjudicació directa, ni la valoració econòmica dels actius que van configurar-la. Agbar, diu la sentència, no posseïa títol concessional anterior que li permetés estalviar-se la pública concurrència. Ni tampoc podia atribuir-se aquest títol per valorar la seva participació com es va fer, perquè l'Administració (i la ciutadania) n'és titular. Els arguments del TSJC confirmen el que alguns, els incansables en la defensa del dret humà a l'aigua, ja van evidenciar quan es va consumar l'operació.
Ara s'obre una oportunitat. La sentència marca un punt d'inflexió. Les administracions han de moure fitxa en la defensa dels interessos públics. És indispensable que en aquest objectiu s'hi sumi la Generalitat, recuperant la gestió pública d'ATLL i del conjunt d'instal·lacions de la xarxa Ter Llobregat. Tenim la responsabilitat i l'obligació de fer les coses bé i de dissenyar un procés que permeti orientar la gestió a l'ús sostenible d'un recurs escàs, amb transparència, eficàcia i eficiència tècnica. Una gestió que garanteixi l'accés universal a l'aigua, amb participació i rendició de comptes i amb un nou model de relacions laborals com a instrument per a un servei eficient amb equitat.
Notícies relacionadesL'aigua és un dret humà i un bé bàsic per a la vida. Barcelona i la seva àrea tenen l'oportunitat d'optar per un model com el que tenen la majoria de grans ciutats europees. No ens podem permetre el luxe de desaprofitar-ho. Feliç Dia Mundial de l'Aigua.
Vicepresidents de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
