La derrota de la intel·ligència

Una altra vegada, indignació, dolor i ràbia. Aquesta vegada ha sigut Brussel·les, i qui sap on serà la pròxima. Vivim en permanent estat d’alerta, tal com ens recorden els nostres líders polítics, davant una amenaça que no s’atura, i que ja queda clar que no es pot combatre inundant els carrers de soldats i policies. És tan gran la urgència per voler trobar explicacions del que ha passat, que els balanços es porten a terme abans fins i tot que desaparegui el fum causat per les explosions. Acceptant la desraó dels actes terroristes (que malgrat tot s’han d’analitzar de manera freda i racional), ens preguntem per què no els hem pogut evitar. La seguretat total no existeix, repeteixen els nostres líders europeus, mentre proclamen que vivim en un estat de guerra, proposant únicament reforçar les mesures de seguretat, i sense cap capacitat per poder evitar la propagació del virus de la sospita respecte de les poblacions musulmanes a Europa.

Una part del balanç que s’ha de fer té a veure amb la idea de la intel·ligència que hem d’aplicar per sortir d’aquesta situació insalubre per a les consciències democràtiques. I això significa establir una comparació en relació amb la intel·ligència que apliquen  els causants d’aquests actes terroristes. Els terroristes sempre aniran dues passes al davant dels serveis policials, i no perquè hagin suprimit les clàusules morals que eviten la utilització indiscriminada de la violència, sinó perquè dediquen molt temps a conèixer les accions i reaccions de les societats que ataquen.

‘Outlet’ armamentístic

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Daesh coneix perfectament les societats i institucions europees, i se n’aprofita. Coneixen els efectes sobre l’opinió pública europea dels atacs indiscriminats, de senzilla factura i preparació, i que aconsegueixen un ampli impacte. S’aprofiten de la incapacitat dels líders occidentals per respondre al seu domini territorial a Síria i a l’Iraq, més enllà de limitar-se a buidar el seu outlet armamentístic sobre objectius secundaris. Són conscients de les vacil·lacions d’Europa per definir una política comuna de defensa interior sobre la base de Schengen. Treuen partit de les flagrants contradiccions en la defensa dels principis europeus, l’exemple més dolorós de les quals està sent la crisi dels refugiats. I coneixen l’ansietat social en què viuen molts sectors de les poblacions musulmanes europees, profundament desil·lusionats davant d’una Europa que continua insistint sobre la seva excepcionalitat i falta d’integració.

La combinació de tot aquest conjunt d’informacions fa les delícies dels estrategs del Daesh, i posa en evidència fins a quin punt hem mostrat públicament les nostres debilitats. Mentrestant, nosaltres amb prou feines sabem res dels seus mecanismes de penetració a Europa, encara no tenim clar què significa parlar de radicalització, i no tenim cap mena de certesa que les mesures de seguretat siguin realment efectives. I, mentrestant també, els fills de l’islam europeu continuen sent seduïts per una ideologia que se sent forta.