Cruyff, el despertar de la força
Sense gaires preàmbuls futbolístics a tractar, l'estela que Johan Cruyff deixa en aquest país està a l'altura, almenys, d'alguna cosa més que un futbolista. O d'un futbolista que és capaç de fer evolucionar un esport, de transformar un club que és més que un club, i de mostrar-li a una societat derrotada que es pot vèncer. Així, sense més ni més. Vet aquí la transcendència del personatge.
Arribat a Catalunya en les acaballes de la dictadura, l'holandès va simbolitzar el primer “ Yes, we can” de la Catalunya predemocràtica.
Abans que ho fes una classe política que s'organitzava en la clandestinitat, Johan va adreçar dos gestos de complicitat a un poble reprimit que creia, entre altres coses, que no es podia anar al Bernabéu i guanyar l'equip del règim totalitari per cinc gols a zero. No és poca cosa. Perquè sí. O més ben dit, ¿Per què no? Una generació sencera de catalans va quedar estupefacta. La principal gesta política perpetrada per Catalunya en 40 anys i executada a Madrid. Algú vingut de lluny ho havia de fer. I, potser, no podia ser de cap altra manera. Algú que no entenia de derrotes atàviques, ni se sabia vençut abans de lliurar batalla.
Gairebé al mateix temps, i amb el naixement del seu fill, va simbolitzar la seva segona gesta. Va decidir inscriure'l amb el nom de Jordi. Perquè sí. O més aviat perquè així ho havien decidit ell i la mare del nen.Tal gest va posar en evidència no tan sols l'estupidesa d'un règim repressor i amb ínfules genocides envers la cultura en general i amb la catalana en particular, sinó que també, i de passada, deixava en fora de joc una societat catalana timorata i agenollada. Es podia fer.
Però va ser a partir de l'etapa com a entrenador quan Cruyff va desplegar tota la seva personalitat i força per arrossegar i portar un club amb ànima perdedora, i no oblidem que el Barça és un mirall que reflecteix bona part de la societat catalana, fins a convertir-lo en un club que es reconeix en la victòria, amb un sistema de joc reconeixible, fiable i desacomplexadament victoriós.
Ell i després el seu deixeble avantatjat, Pep Guardiola, van fer el que no ha arribat fer cap altre actor polític d'aquest país. Fer creure a un poble que es pot anar fins on es proposi arribar. I pels seus propis mitjans.Fins al punt de no entendre's tot el procés sobiranista d'aquests últims anys sense les victòries del Barça de Guardiola. Que han anat a l'uníson en temps i intensitat.
Notícies relacionadesEl Barça d'avui venç amb absolut desvergonyiment, sense demanar permís a ningú, ni encara menys demanar perdó, ni tan sols a una llotja del Bernabéu, encara avui, representada per les forces retro d'un Estat en permanent estat de connivència amb l'entitat madrilenya, que segueixen actuant des de les clavegueres per intentar desestabilitzar un club que mai va ser tan sols esportiu, alineat amb el catalanisme, i que va ser fundat per un suís i refundat per un holandès.
Aquest és el llegat del futbolista Johan Cruyff.
