El món d'avui

El 70è aniversari del meu pare va arribar de la mà d'una molt mala notícia: un tumor maligne. Tot just ara farà un any. Els seus 71 anys els hem celebrat temorosos de les temibles recidives però contents; més esperançats. Les hores passades a l'Hospital Clínic de Barcelona donarien per molt, potser per un llibre íntim; els pensaments d'un home de 40 anys que es col·loca davant dels ulls del seu pare i tracta d'imaginar-se, d'esbrinar, tot allò que s'hi amaga darrera. ¿Quins pensaments acompanyen aquesta mirada? Entre totes les preguntes, una que és la raó d'aquest article: ¿deu pensar que ha valgut la pena tot el que va patir canviant de país, de continent, de llengües, de cultura o en deu estar penedit?

De forma una mica obsessiva, i durant força nits, abans d'anar a dormir, agafava l'Ipad i em descarregava un documental que emetia la cadena Arte sobre la vida de l'escriptor Stefan Zweig i m'adormia afligit per la vida del meu pare i per la d'aquest magnífic escriptor. En un primer moment no me n'havia adonat del motiu d'aquesta obsessió. No havia establert cap relació entre la malaltia del meu pare i la necessitat irreprimible d'adormir-me amb aquest documental. Zweig va morir (es va suïcidar) lluny de la seva estimada Europa i el meu pare, afectat per la notícia, havia convocat tots els seus fills per parlar-los de la seva probable mort, amb una pena afegida, morir lluny del seu estimat país. Volia viure, ens va dir, però si no superava l'operació, volia morir tranquil i que estiguéssim tranquils nosaltres, els seus fills i la seva dona. És, va dir, el curs natural de la vida. Si em moro, però, assegureu-vos que sigui enterrat al Marroc. Zweig, en el seu llibre autobiogràfic El món d'ahir, escrit al Brasil, diu que ja no és d'enlloc. A tot arreu, diu, sóc foraster i, en el millor dels casos, hoste; també he perdut la meva pàtria pròpiament dita, la que el meu cor va escollir, Europa, d'ençà que s'ha esmicolat, suïcida, en dues guerres fratricides.

El meu pare va sortir d'un país que venia d'alliberar-se de la colonització francesa i espanyola per caure en mans d'un règim abjecte, pitjor que la mateixa colonització. Amplio el focus i veig que la notícia de la malaltia del meu pare coincideix amb el degoteig incessant de males notícies del món que el meu pare considera seu, el món musulmà. No oblidem que un dels seus principals problemes, un de tants, és l'empobriment cultural. La cultura, el coneixement imprescindible que permet a les persones saber qui són. En paraules de nou de Zwieg, la cultura és allò que ens permet obtenir de la tosca matèria de la vida els seus ingredients més exquisits. Entre tot aquest degoteig de males notícies, una d'espantosa: l'abandó del seu país de molts sirians i la seva fugida a Europa. ¿Quanta gent deu sentir això mateix que tan bé narra Zweig, el lament per una vida trencada pel fanatisme? El món d'avui, em dic, és pitjor encara. Rebem aquesta gent trencada barrant-los el pas.

Torno a l'Hospital Clínic i m'adono que entre els professionals, els metges, els radiòlegs, els infermers, els auxiliars, hi ha gent de moltes procedències: un cirurgià català de soca-rel, aficionat a la bona cuina, un altre cirurgià sirià precisament, un radiòleg també sirià, una metgessa oncòloga amb cognom probablement asturià, una infermera amb aspecte oriental, una altra amb accent llatinoamericà, etcètera. Llavors experimento un sentiment d'alegria i em dic que el meu pare es troba molt millor, ha recuperat l'humor i l'esperança, gràcies a la bona manera de fer de tot aquest equip multidisciplinari i multi tantes altres coses.

¡Aquest és el món d'avui! Molta d'aquesta gent a qui barrem el pas, molts d'ells i elles joves amb empenta, amb formació, preparació i que haurien d'esdevenir el futur de Síria, amb valors universals i admiradors de la democràcia europea, potser serien els cirurgians, professors de llengües (alguns d'ells en parlen sis) metges, arquitectes i pensadors que ens ajudarien a fer un país millor, un continent millor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser estem barrant el pas a molta gent que podria formar part d'un equip professional i humà que, com tot l'equip del Clínic que amb tanta cura, professionalitat i caliu humà, estan tractant el meu pare, ens podrien ajudar a tenir més esperança i confiança en el futur. Que no ens passi com a la generació vienesa de què parla Zweig en el seu meravellós llibre, quan diu que «tan sols quan, unes dècades més tard, paret i sostre es van esfondrar damunt els nostres caps, vam reconèixer que els fonaments feia temps que estaven soscavats i que amb el nou segle havia començat ensems a Europa l'ocàs de la llibertat individual».

Psicòleg i escriptor.